Hams celestes

“Des de feia anys, l´enigma de les dones belles no havia cessat de fascinar-lo. Les seves característiques, aquelles que les diferenciaven de les boniques, eren difícils d´escatir. Una línea de separació, potser, però inestables, un trencament com se´n veuen de vegades a la superfície de les aigües o com l´articulació de dues fulles d´un mirall, denunciava la seva naturalesa fugissera. Tant si eren fidels com infidels, totes produïen la mateixa impressió d´estar sempre agafades per alguna cosa, per algun lloc, per hams celestes potser, que elles mateixes ignoraven.”

Dones boniques, dones belles. Kadaré diferencia entre aquests dos tipus de dones, a la novel.la “L´accident”, que explora una relació tempestuosa, estranya, una relació d´amor-odi on hi intervenen tercers, inconnexa, complexa i molt difícil de definir, gens amable, dura i on el final, la mort, resulta ser l´inici de la novel.la.

El cas és que en aquest fragment m´aturo, Kadaré es fa mirall deformat de la idea clàssica de la bellesa, i em fa pensar en una particular visió de la bellesa femenina. Aquesta visió no és cap versió de la famosa bellesa interior, sinó que més aviat té a veure amb el llenguatge del cos, tot i que tampoc seria ben bé això.

Tota dona té algun tret propi que la fa bella, si un s´hi fixa bé. En aquesta bellesa, l´element físic existeix, i en aquest sentit, elements com un somriure, una profunditat ocular, una ganyota, una arruga, una cella arrufant-se, una mà sobre una galta, una veu trencada, un tic involuntari, un creuament impacient de cames... el simple contorn d´una esquena pensativa. Aquest element físic és pur moviment fugisser, i transmet la idea d´ aquesta linea de separació que tan bé defineix l´escriptor com a hams celestes. Associat a aquest moviment n´hi ha un altre : el d´una idea, el d´un pensament, el d´una emoció, que per minsa i petita que sigui s´expressa en trets subtils físics personals i intransferibles, els quals transmeten, en certs moments concrets, (moments que són, d´altra banda, d´una indefinició absoluta ), una idea pròpia de bellesa molt i molt momentània, com un pessic que fa aturar la mirada i fixar-te en ella.

La bellesa és sempre temps i espai, i algú o alguna cosa, generalment viva, al mig. L´esquer viu d´un ham sense canya, llençat a diari per assaborir la brevetat d´un misteri. La raó, altre cop, queda a les fosques de mirades indiscretes.