El viatger extraviat

Un pagès va anar a Barcelona
a comprar un paraigua
perquè no en tenia cap.
Veient que es posava a ploure
li va dir al botiguer:
me´l podria embolicar ?
És que es podria mullar.

( cançó que era popular )

Avui he anat a Barcelona, amb el paraigua sota el braç. M´agradaria haver anat a algun museu, però els Dilluns feiners tanquen. Així que he anat a mirar llibres. Travesso Plaça Catalunya, plena de coloms i de sol i d´estrangers. Fa calor. Avui que he estrenat màniga llarga i jersei, la ciutat sembla mantenir la temperatura ideal pel turista que ulleja plànols i fa cua per pujar al bus turístic, aquests d´estil anglosaxó de dos pisos, plens a petar de la ciutadania del món disposada a fotografiar qualsevol racó del centre de la capital, des de la façana de El Corte Inglés a la darrera estrella del sostre de la Casa Batlló. Les terrasses encara són buides, i el Passeig de Gràcia se´m fa llarg i d´una amplitud insospitada. Les aceres són permanentment plenes i camino tenint l´estranya sensació de que la gent m´observa com si fos un alienígena, és a dir, com si fos un barceloní de pura cepa, amb la seva camisa a quadres, els seus texans negres, les sabates de pell marró un pèl atrotinades i el jersei sobre l´espatlla, a més del paraigua caminant desimboltament pels territoris ocupats. Fins i tot una noia rossa, jove, probablement anglesa, em musita un perdón ininteligible i em demana per les Amblas. Despistat com vaig li demano perdó amb un altre perdó, i ella em repeteix mirant de pronunciar la R inicial, més fort, però sense aconseguir-ho del tot. No saben el que és una erra ben pronunciada, els anglosaxons, deu ser perquè ningú es diu Ramon.

Tot just arribo a la llibreria i em sento alliberat de la relativa opressió dels edificis, dels carrers i del trànsit. Fa massa temps que no baixo a Barcelona. Els llibres resten pacífics a les lleixes. N´hi ha molts per obrir, per fullejar, per llegir...m´hi estic una bona estona. M´adono que la dependenta em mig coneix, em mira amb certa sorpresa al topar-nos a l´escala que puja al pis de dalt : cafetería, humanitats, art i assaig, ciència...vaig darrera un llibre d el´Einstein, que trobo : “ Mi visión del mundo”, entre tractats de física i matemàtica. La mestressa és prima, més baixeta que jo, nervuda i moguda, de cabell curt. Calça unes bambes d´aquestes sense cordons, senzilles, de ballarina, de color blau fosc. Té un aire de bibliotecaria francesa de poble, si n´hagués de conèixer alguna, amb el rostre angulós i sobri. Bé, potser també podria ser una escriptora novaiorquesa de pel.lícula de Woody Allen, si hagués vist alguna pel.lícula sencera del Woody Allen. Mentida, n´he vist dues : “La maldición del escorpión de Jade” i la de Barcelona. Ah, i la de “Match Point”. Menys la del mig - deu ser perquè Barcelona i les Ambles ja fan una mica de tuf i han perdut tota la peculiaritat dels escrits d´en Pla o la Rodoreda – em van agradar força.

Surto,surto (és que la llibreria té dues portes). Em noto l´esquena un pèl carregada – tota la setmana que em fa la murga, quan m´aixeco als matins semblo un iaio de noranta anys- i camino recte com si portés un tauló lligat a l´esquena. El sol al sol escalfa, o sigui que trio caminar entre els plataners, on hi ha menys gent tret dels que ja dinen a les terrasses. Una colla de japonesos es disposen a gaudir – el verb aquest té doble sentit al passeig de Gràcia – de dues llesquestes de pà amb tomàquet i pernil serrano, o bé d´una fantàstica Seafood paella ( i olé ). Un dels joves, amb els cabells engominats i alçats com els del Koji Kabuto enfoca amb una càmera descomunal – uns quaranta centímetres d´objectiu- a un altre que té al costat amb els cabells blancs, d´aquells oxigenats que es veuen d´una hora lluny, molt pràctics quan es va en grup. Una parella escandinava se´ls mira, ara a ells, ara a la carta, intentant esbrinar amb aquella cara de no entendre gaire cosa, el que els hi diu la traducció a l´anglès del mundialment famós pà amb tomàquet; i a la vegada, quin dels pèls del nas quedarà finalment retratat pel canó fotogràfic que tenen al davant.

A aquesta hora, la poca gent que treballa surt de la feina, o de casa, i alguna conversa es deixa caure a les oïdes en un pulcre català de Barcelona, que és com el castellà de Madrid, però una mica més piju ( oseaquehacecomounpocodecalorahora ). A Plaça Catalunya, finalment trobo tres homes autòctons, asseguts a la vorera, aturats, parlant d´oportunitats perdudes. Miro al cel i l´aigua com brolla de la font, i al Ken Follet, tornant a aparèixer ara als laterals d´un autobús.No sé si qui llegeix això ho sap, però el Ken Follet ha escrit una nova novel.la. Tot plegat em recorda un acudit de l´Eugenio sobre el golf.

M´havia de quedar a dinar, però avui sento enyorança dels núvols, i els museus són tancats. I la gent sembla tenir molta pressa. Així que travesso la plaça i entro a la boca del metro. Torno content, una mica com el pagès de la cançó, amb el paraigua dins la bossa, no sigui que es mulli.

I dedicat a l´estranger, aquesta petita faula :

“ El ciudadano y el viajero”

Mira a tu alrededor- dijo el ciudadano-. Este es el mercado más grande del mundo.
Seguro que no- dijo el viajero.
Bueno, puede que no sea el más grande, pero sí el mejor-dijo el ciudadano.
En esto te equivocas-dijo el viajero-.Te aseguro que...

Enterraron al extranjero al caer la tarde.

R.L.Stevenson, de “Fábulas”

I és que Barcelona és la ciutat més maca del món. Bé , sinó la més maca...