A l´home se li nota un cert desgavell quan camina, posseïdor d´alguna xacra interior que li fa torçar el cos cap a un costat, un lleu decantament del pes sobre la cama dreta. Baixet i nervut, sembla amagar la força de forma continguda, desfermant-la quan toca treballar. Les seves, són unes mans de peó d´obra, de pic i pala , de rasa llarga de fonament. Els cabells mig blancs són curts i mig eriçats, com si acabés de sortir del llit. Ulls petits i expressius, més inquiets que expressius, i a sota, un somriure de pobre, més que res per les dents perfilant-se irregulars i ja poc blanques, deslluïdes com la façana d´ un vell edifici brut de pol.lució. Aquestes dents, fortuna perduda d´odontòlegs, revelen en la seva primigènia manifestació l´edat de l´home, molt per sobre del que la seva persona revela : és d´aquells homes permanentment lligats a una mateixa classe de vida, on no hi ha lloc per cabòries existencialistes.És un home lluitador, i probablement no n´és conscient. Un dia va caure per un forat de l´obra, pujant un cubell d´aigua. Va caure bé, vist ara als vuitanta anys, malgrat un cert desgavell al caminar. Es deu llevar cada matí notant el pes dels anys com un cosa al.liena al seu esperit. Li costa parlar amb desconeguts, se li entrebanca el parlar com a un tartamut. Ho arregla, amb un somriure franc de pobre.
De la seva suor també n´ha tret un tros de terra. La gent com ell ve de la terra, n´és la seva sal. Es tracta d´un petit camp ben ullat, assolellat, de lleuger pendent, perfecte per arreplegar l´aigua de pluja i filtrar els terrossos d´humitat. Hi té , als marges, alguns tarongers. Qui m´ho explica, em va regalar dues taronges fa uns dies, dos fruits caiguts rera una furgoneta. Aquell dia, l´home baixet i nervut anava amb ell, i em va semblar un pobre home, que no un home pobre, al qual li costava parlar mirant d´explicar els secrets d´un bon taronger.
Mentre assaboreixo el seu nèctar dins el grill desbocat dins la meva boca, extret de sota una pela gruixuda que em recorda el mantell de la terra, recordo els versos de l´arquitecte :
...i jo m´he anat fent vell veient el sol
sortir a cops de martell rera les vigues...
I sabent-me errat en la meva percepció inicial d´aquest home, puc veure´l ara, al costat del poeta, dalt l´obra de vigues i murs pendents de bastir, al seu costat. Ignorant la seva saviesa,la seva i la del poeta, mentre pela una taronja.
7 comentaris:
Ets un poeta de la bastida!
Això sí que és una taronja i no les que venen plenes de cera perquè brillin.
M´ha agradat molt com has lligat les savieses del poeta de paraules i del poeta de bastides. Difícilment tindria sentit la feina de l´un sense l´altre.
m'agradaria poder dir alguna cosa, però només em surt un somriure, un m'agrada i una admiració fotogràfica.
una abraçada.
Gràcies pels compliments. Us diria que no calen, però mentiria. Sempre són agradables de llegir.
¿Has vist el documental: "Ens construcció"?
No, però n´he sentit parlar.
És la història de la construcció d'un edifici. Hi ha un munt de personatges al seu voltant. Un d'ells és un manobra "estranger" que captiva amb la seva cultura i els seus poemes. No pot aspirar a més en el país d'acollida, ja que segons d'on siguin els "estrangers" és una utopia.
Me n'has fet pensar.
Ja veus, com ha funcionat el meu cervell en "llegir-te". I mira que m'encanten les taronges!
Publica un comentari a l'entrada