" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


1/4/11

Pel.lícules mudes

El text, la paraula,impersonal com un objectiu impossible, com un haikú. Em poso a escriure, amb la banda sonora encara del mes de Març , un compacte nou de trinca que estreno avui, u d´Abril, “ a program of solo guitar music”, resa al darrera de la tapa, de títol difòs com la portada, Silent Movies, pel.lícules mudes. La meva pel.lícula fora muda si al teclejar no anessin sortint, com les notes d´una guitarra sola, les notes de les paraules, avançant sense atrapar aquesta barreta negre de tremolosa intermitència, delimitant el cos de la ment a través dels dits, traspassant fileres, esborrant...puntejant. Fora muda, i només els ulls en serien testimoni, passant pels llocs habituals, la gent, el que escriu la gent, el que diuen. Muda, la pel.lícula transita en la lleugeresa de la primera nit a l´ombra del brots verds, de la finestra oberta de la tarda, dels comiats als jerseis de llana, de les jaquetes de pana, dels adéus de la setmana. El cos d´un brot verd dins un riu sense aigua. Un sol d´espurna que miro d´estimar, dipositada en una flor de messem : hanami en diuen els japonesos , els japonesos amb els seus cirerers, pobes japonesos. Hanami, veure flors, com qui veu una pel.lícula muda. Entremig, l´Abril, la nit, la guitarra com una cítara, com un tall de síndria al Juny, o un pèlag fons on reposa el cor. Ha brotat el roure. L´auró japonès té fulles noves, vermelloses. S´estremeixen al mínim cop de vent; fiblades per l´aire nocturn, tènues, primes, mediten l´explosió d´un gerani florit. Es despedeixen, com les paraules avançant rera la barreta negre, intermitent, acabant-se. La música, el so, encara és aquí, sense haver de dir res més.







5 comentaris:

neus ha dit...

M'agraden aquestes barres, la llàstima és que no surt la informació del que està sonant.
Això que sona ara podria ser ben bé l'acompanyament d'una pel·lícula muda: Hanami. I podria començar mostrant a algú passejant-se enmig de cirerers florits sense cap pressa... amb un mescla d'alegria i melancolia.


La sort és que les guitarres també parlen... quina delícia.

Pilar ha dit...

L'abril em va despertar als sons. A mesura que la meva oïda els descobria, feia la seva composició musical. El voleiar de les ales de les cigonyes y la xerrameca de les orenetes, em van regalar les primeres notes. Més tard va arribar la trompeta, mentre la mare preparava el sopar i el seu company inseparable, el saxo. La música trenca el silenci, però curiosament també t'hi apropa.
A partir d'ara li afegeixo el so de la guitarra d'un matí de dissabte, confonent-se amb les corredisses cap al mercat.

PS ha dit...

Si et digués que ho he entès tot em creixeria el nas. M´he perdut en alguna de les concatenacions de la ratlleta negra. Però...potser del que es tracta no és d´entendre, sinó de mirar, senzillament, com en les pel·lícules mudes.

I escoltar la guitarra també.

[paraula ce comprovació: (Ek)SOL
Per molts anys. ]

Estranger ha dit...

Vaja, perdona Elur. Te l´he posat al quadret de melomanies meves. Es diu Marc Ribot, però no és català, és de New Jersey, i el tema es diu "Radio".

Si, una pel.lícula muda. la protagonista seria dona,n´estic segur.

-----------------------------------

La música acompanya silencis, més que trencar-los. Sobretot si és una música que no estorba, que complementa. L´Abril desperta sons, en tots els sentits, i bons records, pel que m´expliques.

Gràcies.

-----------------------------------

Igualment, sunny. Concatenacions ? Bufa, ara m´he perdut jo.

----------------------------------

neus ha dit...

Res a perdonar sinyor i molt agraïda per la informació :)