AUTOPSICOGRAFIA
El poeta és fingidor.
Fingeix tan completament
que fins fingeix que és dolor
el dolor que de bo sent.
I qui llegeix el que escriu
en el dolor llegit sent
no els dos que el poeta viu
ans només el que ell no té.
I així per la vida roda,
joguinejant amb la ment,
un tren de corda que roda:
el cor, contínuament.
( trad. J.Sala-Sanahuja )
El cor contínuament...Pessoa va néixer un tretze de Juny, dia de Sant Antoni, sant portuguès. Pessoa...me l´he trobat dues vegades, darrerament : a la novel.la "Sostiene Pereira", d´Antonio Tabuchi - un altre Antonio, mig portuguès, mig italià-, on escriu ( sosté Pereira) un esborrany en la secció d´Efemèrides, sobre l´aniversari de la seva mort:
“Releyó lo que había escrito y le pareció nauseabundo, la palabra es nauseabundo, sostiene Pereira.Entonces arrojó la hoja a la papelera y escribió: “ Fernando Pessoa nos dejó hace tres años.Son pocos los que han sabido de él, casi nadie, en realidad. Vivió en Portugal como un extranjero, tal vez porque era un extranjero en todas partes. Vivía solo, en modestas pensiones o habitaciones alquiladas.Le recuerdan sus amigos, sus compañeros, aquellos que aman la poesía”.
La segona vegada va ser ahir, Diumenge, en un article a "La Vanguardia" de G. Magalhaes titulat "Pessoa Incorrupte", i al llegir-lo m´he preguntat si aquest periodista desconegut, almenys per mi, no haguera pogut ser perfectament en Pereira, escrivint un esborrany d´una dura diatriba contra tot un sistema que aparca el més fonamental i oblida potser el més principal. Diu el periodista :
" En el fons, el 1985, es va desenterrar Pessoa per enterrar-lo més encara. I tanta falta que ens feia haver comprès el signe visible en aquell cadàver incorrupte : la idea que la ciutadania ha de viure en plena llibertat l´aventura espiritual ".
Per altre banda, recordo Lisboa com una de les ciutats més maques que he visitat mai...i allí també hi havia Pessoa, ara que ho recordo : era al mig d´un carrer, fent l´estàtua al món que l´havia posat allí, un món incapaç d´obrir horitzons ( sosté Magalhaes).
7 comentaris:
L´Autopsicografia és l´unic poema que recordo constantment de Pessoa, curiós no? Ha sigut tota una sorpresa trobar-me´l avui aquí.
Per mi Pessoa és enigmàtic,críptic i una mica trist; un lluitador silent entre que el que és i el que "ha d´ésser", entre els sentiments que li neixen i la raó que el dicta. Potser per això els sobrenoms, els heterònims, els desdoblaments.
No he estat mai a Lisboa, però espero anar-hi un dia d´aquests...
A mi també em va agradar molt l'article d'ahir sobre Pessoa. El busco per a enviar-lo als amics i no me'n surto. Algú em pot ajudar? També recordo amb tendresa l'estàtua del mig d'una placeta de Lisboa. Pessoa de bronze assegut a una taula de bar llegint el diari al davant del bar on sempre ho feia!!! Marina
Hola Marina. He estat mirant a l´hemeroteca de "La vanguardia", però no hi era, potser perquè és molt recent encara. si que l´he trobat és en la versió digital. Et deixo l´enllaç al final del comentari. No m´enrecordava que era assegut llegint el diari, i quan ho has mencionat,he recordat perfectament el lloc.Ja va ser fa uns anys. Gràcies.
Onhttp://es.scribd.com/doc/57702218/4/Culturam
http://es.scribd.com/doc/57702218/4/Cultura
Disculpa, aquest és el correcte - coses del teclat -
Recordo Lisboa com una ciutat blanca, molt blanca de llum, oberta,de cel enlluernador i distant, amb el Tajo surant tranquil, ample...enlairada i encoberta,amb un punt de decadència que dónen les velles ciutats portuàries, com Marsella o Barcelona fa uns quants anys.
Val la pena, i de pas, saludes Pessoa.
Bona apunt, A. Em sorprens cada cop amb el teu coneixement.
Vinga, jo també vaig llegir l'article, i diria que aquest poema no és en si mateix cap contradicció, ans el contrari, conseqüent amb ell mateix com a poeta. En aquesta autopsicogràfia ens parla del dolor del poeta que el pot sentir o no, i que el traspassa al lector que no el té però pot sentir el del poeta, fingit o no, i que alhora surt del cor, i si surt del cor surt dels sentiments, en cap cas parla de la raó. És clar que de la raó, sovint, no és tan racional com sembla, potser la raó és fruit de la desraó. O si més no tot depèn de la definició escollida d'ésser humà, que tampoc crec jo que sigui tan racional com aparentment pretenem.
M'explico?
Hola Macondo.
T´expliques molt bé, més que bé, no puc estar més d´acord amb tú. El poeta no crec que faci servir molt la raó, com no sigui per fer lligar els versos d´una manera "poètica" o seguint una mètrica volgudament que no deixa de ser una pauta per mantenir l´harmonia del poema. El principal, però, és el sentiment, i , com diu Pessoa,aquest prové de la vida,que la transforma en poema joguinejant amb la ment,que li dóna corda a través del cor, contínuament.
Ah, i no té perquè ser un sentiment dolorós, que a la vida hi ha de tot una mica. Malgrat es pogui fingir, l´alegria també es pot traslladar en unes quantes paraules ben escrites, i travessar la ment de qui les llegueix, isant pensaments propis per fer voleiar els propis sentiments.Contínuament.Sense parar.
Publica un comentari a l'entrada