Fils

Invisibles fils, teixits a contranatura, alcen fràgils marionetes. Fils com agulles, cercant corbatures. Equilibris al centre de falses vel.leïtats. La bellesa de la caça, pacientment teixida.

--------------------------------------

Contraforts a contracor, qui aguanta a qui ? Basteixen els fils, fràgils, ponts d´espinades cansades. Els travesses com la fletxa, dins l´aire. Caminaires, res més que caminaires, dins l´aire. 

No tots els camins són per a tots els caminaires (*) 

(*) Amb el permís de  Goethe.

Obdulia

Llegir esqueles al diari ha esdevingut un costum al llarg dels anys. No és un costum necrofílic, com el de certa  gent que sent una mena de plaer especial en fer-ho, on el fet de sobreviure a la mort ja sembla un triomf sobre ella mateixa i els finats, uns pobres desgraciats mereixedors d´una subtil pena enmascarada sota un somriure mofeta. Hi ha gent que inconscientment actua així. El meu interès, però, ve més aviat suscitat per la curiositat provinent de la pròpia universitalitat de la mort traspassada a l´esquela diària : aquesta secció, dins la rigidesa del seu format auster, de rigurós enquadrament negre, incorpora cada dia novetats que per norma general són inèdites i úniques, a no ser que es tracti d´aniversaris, la qual cosa, en alguns casos, no deixa de ser prou instructiu i interessant.

La varietat, la novetat de la mort diària, pel contrari, té molt a veure amb la vida, perquè de la mort no en sabem res - al cap i a la fi és llei de vida, com quan sortim de l´úter de la mare, cosa de la qual ningú se´n recorda, com passa amb després de la mort  -. I de la vida hi ha fets curiosos, com noms curiosos : avui llegueixo els noms d´Obdulia i Timoteo. Al Timoteo, sota el seu nom hi resa : “ persona fantàstica”. No sé que pensar davant aquest qualificatiu, però el cert és que m´han vingut ganes d´haver-lo conegut a aquest senyor, i sense ser ganes de ser massa irònic. L´esquela té la virtut de la pietat vers el comportament humà més benentesa, qüasi bé beatificant, i no veig que sigui dolent. O sigui que em pregunto com deu ser una persona fantàstica, llegint aquest nom de deixeble jueu. I penso que tristament molts cops solen ser gent morta.

Retornant al nom d´Obdulia, mai l´havia sentit... He sentit a dir també que hi ha escriptors que per donar nom als seus personatges es passegen pels cementiris o llegueixen les esqueles al diari, cercant un nom o un cognom ideat per un personatge concret. Hi ha esqueles, d´altre banda, que podrien inspirar un relat o una novel.la, com avui m´ha passat a mi : A.R. , mort a la ciutat de G., a la Xina. Edat : la meva. Solter, sense fills, com jo. Què pensar ? Bé, pensar d´inici poc, perquè he tingut un ensurt ; després, pena. La mort d´algú de la teva generació, del teu any segurament, malgrat no la coneixis, és més trista que la de qualsevol en les mateixes condicions, sigui més jove o més vell. Em ve el pensament de vides paral.leles que es creuen en un tros de diari abans d´hora; oportunitats perdudes;tristesa; el que deia, pena. Obdulia...qui es pot dir així avui en dia ? Potser era la darrera Obdulia. Obdulia, aquest nom ja em persegueix dins el cervell, com una cançó dels Antònia Font que vaig cantant de fa uns díes:  "baixem damunt París... en un avió bimotor... els teus llavis són com dos hiverns "( i això amb accent menorquí ).

Aquestes coses són les que mouen la curiositat de què parlava abans. I retornant als aniversaris, hi ha un aniversari que es repeteix dos cops l´any, si no m´equivoco, en la secció de necrològiques.Una d´elles, el dia propi del decés, cada 14 de maig. Se li recorda en una plana sencera del diari, acompanyada d´algun poema. Vaig arrencar, fa un any, aquest full, perquè hi havia un poema de William Earnest Henley, que em sona com em sona Yeats, i és un d´aquells poemes heroics, romàntics sens dubte, tràgic. Acaba amb dos versos diria que coneguts : “ Sóc l´amo del meu destí : sóc el capità de la meva ànima “. Molt de Club de los Poetas Muertos, ho reconec, però vaig pensar que en podria escriure alguna cosa, sonava a epitafi. I avui, rellegint les esqueles i aprofitant que els cementiris aquests dies no són grisos ni foscos ni blancs ni negres, sinó plens de flors i rams cridaners, tant de vida, com de mort, aquí ho deixo, per avui. Que la nit és llarga.

I és que aquesta nit tornem al passat durant una hora. 

Sortint de la fortalesa

Com si fos el tinent Drogo retornant a la seva ciutat nadiua, de passeig pel vell barri rejovenit d´amable urbanitat, observa la vida instal.lada als carrers de la seva infantesa, com ho fa sempre que s´hi passeja. Es fixa en el nou restaurant obert allí on hi havia un bar de copes, en un home de la seva edat amb aire de neohippie arreglat - amb el seu gorret d´alpinista de ciutat i les seves ulleres de vidres rectangulars sobre un jersei de coll alt clar que li amaga la barbeta, passant amb aire de falsa distracció al mirar els seus ulls astuts i inquisitius -, en el corriol de vells establerts als bancs del si no fos, com si tot d´una haguessin decidit de fer-se vells ; en cares de pares i mares de nova fornada, passejant nens sorpresos – o no – pels brogits del riu humà a la Plaça del centre; en bosses de cases internacionals penjant dels braços, aparadors, roba, sabates, telèfons mòvils amb forma de cinta de caset de color verd, mantes blanques i ulleres de sol, pel.lícules, bisuteria sobre les aceres...cares grises i esprimatxades, castanyeres...

La ciutat, el barri, canvia a batzegades tènues i perceptibles, mentre hi segueix anant, i la successió de canvis la va fent més distant, com el pas dels anys. Però encara hi ha àncores de velles èpoques, refugis : avui ha estat l´olor de les flors al travessar les tres parades mal comptades de la Rambla . I rera la reliquia d´una xemeneia molt alta dins una zona verda, la visió del caos d´uns quants terrats desnivellats plagat d´antenes, xemeneies de barrets metàl.lics, de parasols d´uralita, de blancor ,de totxana, de temporalitat i també de illa perduda : hi havia una època en la qual els gats travessaven la ciutat per les seves cornises destapades de llençols estesos i testos florits de geranis, dins nits quietes, d´estrelles comptades al vaivé d´un columpi que mai s´aturava.

Temps mort

A Querigut encara regna la frondositat, l´escletxa ; la seva comraderia tanca un cercle : baixa la temperatura i barrena el migdia dels celoberts secs que són els prats assedegats d´aigua nova. Però no canten els ocells com quan els pulmons són plens de tibantor, aquell cant desampallegant minses gebrades.No, l´Octubre murmura als seus matins i alça lleugerament la veu mentre es despullen unes quantes fulles seques. S´insinua, verdeja com un perfum de dona entre les giragonses del seu camí, mirant de recordar aquell cos fresc com de got de cervesa maltesa.

Novetats ( II )

I ja, de matinada...se´n va. Segueix allí dalt, al bell costat de la clau que obre portes, com les paraules alleugeridores, com els cementiris de les pors. Es retiren elles, amb veu greu, amb cors que acompanyen la son de boscos gelats, somniats, angelats, de barques varades i blancs llunyans, amb fogonassos de color minvant núvols . Altre cop, resseguint horitzons, fars, pluja...timons dolços en pells de verema, collites d´errors esvaïts : prossegueix el camí rectilini cap a un fons color magenta les figures distants per punts cardinals . La rosa dels vents les agafa una estona de la mà mentre adorm el pensament. 

Novetats

S´imposa l´ombra de la lluna sortint per l´est a la façana, a la porta sense llums, a la reraguarda del vell xiprer, al cementiri de la por oblidant a tal efecte que vivim d´incomprensions, que el que diu la ràdio sobre l´estiu i la primavera i els trinaranjus del teatre quotidiani és ben cert o potser no, que és mentida dolenta, que el qui és dolent – tòxic com ara jo - finalment se´l coneix per aquesta veritat i mai més s´enganya ni tant sols a si mateix ( ho va dir Faulkner ). Decàleg de tristors, sal.laris de la por, ministres dictant sentència i a pesar de tot, un bon dia, radiant de calor i de bons propòsits, un bon dia, cada dia ho pot ser, algú t´ho repeteix fixament, dia rera dia, com un mal auguri. Un bon dia deia, promet si no s´ acaba perdent alguna cosa, però no, o guanyes o perds, mai empates, l´empat és pels mediocres (o sigui, mentida ) : dos a dos i perds ( és veritat) ; en primera persona, no en segona ni en tercera, no hi ha pronom que valgui, ets tú – tòxic com ets - i ningú més, l´ombra incompresible del blau de les primeres estrelles estrellant-se al fons de l´oceà que és el canzell de casa teva després d´un bon dia. Si, un bon dia, t´ho repeteix sense parar l´atgutzill de les teves serenors mentre gires la clau i veus Montrose a la llunyania, i l´arc de Sant Martí escapçat baixant d´un núvol com una ferradura esperant el sol després del diluvi mentre t´adones que l´arca ja s´ha enfonsat. Però el cel és allí, i l´atgutzill, el ministre i el rei de les teves serenors et recorden només coses bones i decideixes parar, finalment, d´escriure estupideses. 

( En algun lloc de la memòria, el deu del deu de l´onze )

Partitures

En Mac McClure parla de partitures. Americà de naixament, català d´adopció, el seu accent és lleuger, molt lleuger, d´una tonalitat baixa, qüasi bé un murmuri a vegades, amb pauses llargues, com si el cap se li anés cap algun altre lloc. Un bon to de veu per un Diumenge al vespre, en aquelles hores de la setmana en què un pot llegir amb tranquil.litat i escoltar a la ràdio una mica de música clàssica.

En Mac es pianista. Es dedica a recuperar obres perdudes de músics catalans, obres generalment oblidades - algunes d´elles mai han estat interpretades en públic, la majoria no han estat mai enregistrades-, obres escrites sobre partitures de fa més de cent anys : Montsalvatge, Comellas, Mompou, Cassadó... En Mac llegueix partitures. Ressalta la importància de saber llegir una partitura en els músics abans de interpretar-la. Actualment els intèrprets solen escoltar la música primer abans de llegir la partitura, perquè tenen un accés ràpid a través de les noves tecnologies. D´aquesta manera tenen un primera idea del que tenen que tocar i això els hi facilita molt més la feina, però es clar, els hi fa perdre capacitat per saber interpretar el propi sentiment de l´obra, o almenys, el que ells podrien percebre llegint només la partitura original.

L´entrevista continua, però jo em paro a imaginar-me com es pot sentir un músic descobrint una melodia dins una partitura perduda, només “llegint-la”. La música deu sorgir dins el seu cap molt a poc a poc al principi ; les notes es deuen anar entrellaçant com si a través d´un conjur s´anessin recuperant els diferents membres d´un cos ja sepultat en la pols . Com una fulla de paper estripada, els papers llençats al vent i després, molt temps després- és a dir, avui en dia -, per un estrany prodigi, els trossos esmicolats tornen per ajuntar-se sobre una finestra que mira a la Barcelona o al París de principis de segle vint. La melodia retorna, amb tots els seus paratges identificables d´una època, potser d´un determinat moment passat font d´inspiració de l´obra, d´un sentiment amagat dins les corxeres.

La música té un poder evocador innegable, molt més, en ocasions, que la pròpia paraula. La música, només ella, sense lletra. És sabut que la lletra, com la veu, és una ajuda per al músic alhora d´expressar sentiments, i és per això que de sempre ha predominat popularment sobre la peça estrictament musical. La música per si sola, per tant, sembla que requereixi més esforç. Però en realitat no és així : la peça musical, com el fet de llegir una partitura, té moltes interpretacions, i cadascuna depen del moment i el lloc, del temps i de com se l´escolta. És lliure.

En Mac, un americà que té un segell discogràfic anomenat Klassic.cat amb quatre enregistraments fets i cinc a punt d´editar-se. Pianista a la recerca del nostre passat, arqueòleg a la seva manera, mag a la meva manera de veure la seva feina. És d´aquests oficis que m´agradaria haver fet, sense saber-ne res fins el dia d´ahir. Però es clar, cadascú té la seva pròpia partitura, amb les seves notes, els seus arranjaments, la seva melodia...escoltant alguna d´aquestes peces recuperades, em preguntava si algú, d´aqui cent anys, es dedicarà a buscar blogs perduts per internet d´autors desconeguts, partitures de vides escrites directament al vent de l´univers cibernaútic. Potser llavors papers estripats retornaran per ajuntar-se, potser recuperarà algun bloc perdut, o el.liminat, o acabat un dia d´un mes i d´un any concret, sense saber perquè.

El més probable però, és que un dia la mateixa tecnologia tanqui les portes d´aquest món tal i com el veiem ara, com el senyor windows va tancar un bon dia l´antic sistema. Llavors les partitures s´hauran de buscar en vells ordinadors arrelats a vells sistemes – windows ?- Es preguntaran - I què és això ? -

Frederic Mompou veié un ocell dins una gàbia , cantant en solitud, un dia que visitava un amic seu, per aquella època que ningú recorda. Va escriure unes notes dins un pentagrama, dins una partitura. Després, molt temps després – fa poc – algú la va descobrir. Tres minuts de melangia per cent anys d´història.