A
Querigut encara regna la frondositat, l´escletxa ; la seva comraderia
tanca un cercle : baixa la temperatura i barrena el migdia dels
celoberts secs que són els prats assedegats d´aigua nova. Però no
canten els ocells com quan els pulmons són plens de tibantor, aquell cant desampallegant minses gebrades.No, l´Octubre murmura als seus matins i alça
lleugerament la veu mentre es despullen unes quantes fulles seques.
S´insinua, verdeja com un perfum de dona entre les giragonses del
seu camí, mirant de recordar aquell cos fresc com de got de cervesa maltesa.
2 comentaris:
Desconeixia l'existència de Querigut. Allà dalt ja és tardor pel que veig... no et deuen pas haver dit quan tardaria a baixar?
Estàs fet tot un poeta. Sí senyor.
Una foto preciosa, també.
Bé, no està pas més amunt que l´Alta Garrotxa, em penso, o sigui que tú la deus tenir ben aprop, segur.
Poeta ? No, que va. La cervesa de malta que puja una mica...
A mi m´agrada la foto també, mal m´estigui dir-ho. Gràcies, i si la vols, ja saps...te la venc.
Publica un comentari a l'entrada