Sortint de la fortalesa

Com si fos el tinent Drogo retornant a la seva ciutat nadiua, de passeig pel vell barri rejovenit d´amable urbanitat, observa la vida instal.lada als carrers de la seva infantesa, com ho fa sempre que s´hi passeja. Es fixa en el nou restaurant obert allí on hi havia un bar de copes, en un home de la seva edat amb aire de neohippie arreglat - amb el seu gorret d´alpinista de ciutat i les seves ulleres de vidres rectangulars sobre un jersei de coll alt clar que li amaga la barbeta, passant amb aire de falsa distracció al mirar els seus ulls astuts i inquisitius -, en el corriol de vells establerts als bancs del si no fos, com si tot d´una haguessin decidit de fer-se vells ; en cares de pares i mares de nova fornada, passejant nens sorpresos – o no – pels brogits del riu humà a la Plaça del centre; en bosses de cases internacionals penjant dels braços, aparadors, roba, sabates, telèfons mòvils amb forma de cinta de caset de color verd, mantes blanques i ulleres de sol, pel.lícules, bisuteria sobre les aceres...cares grises i esprimatxades, castanyeres...

La ciutat, el barri, canvia a batzegades tènues i perceptibles, mentre hi segueix anant, i la successió de canvis la va fent més distant, com el pas dels anys. Però encara hi ha àncores de velles èpoques, refugis : avui ha estat l´olor de les flors al travessar les tres parades mal comptades de la Rambla . I rera la reliquia d´una xemeneia molt alta dins una zona verda, la visió del caos d´uns quants terrats desnivellats plagat d´antenes, xemeneies de barrets metàl.lics, de parasols d´uralita, de blancor ,de totxana, de temporalitat i també de illa perduda : hi havia una època en la qual els gats travessaven la ciutat per les seves cornises destapades de llençols estesos i testos florits de geranis, dins nits quietes, d´estrelles comptades al vaivé d´un columpi que mai s´aturava.