Colom encara
és dalt la seva llarga columna, assenyalant amb el dit alguna cosa
llunyana al fons de l´horitzó. Però si giro el cap, només hi veig
el mar, i res més. Després d´un breu àpat, em trobo còmodament
assegut en un banc al moll del port, dormisquejant una mitja becaïna
mentre el telefèric es mou diminutament enmig del cel, el sol
castiga amb el seu reflex els ulls i un aire més obert però amb poc
de salitre es passeja entre la poca gent que com jo, descansa sobre
l´ampli entarimat de fusta sota el pont que uneix la petita illa
portuària. Des d´aqui encaro bé la muntanya de Montjuic pel
vessant del castell, i la seva gran senyera es veu fins i tot des
d´aqui. Les grans banderes no m´han agradat mai. Les esquenes d´una
parella alemanya, jove, són davant meu. Estan asseguts al final de
l´entarimat, amb les cames penjant sobre l´aigua. Ella va peixant
el dinar al seu fill, assegut sobre les cames d´ell. Rera, el cotxet
buit, prenent el sol. Al seu costat, en un banc, un home amb les
cames estirades i els ulls tancats, també, al sol. El traginar de la
massa humana just damunt nostre pràcticament ni se sent. Pensar en
illes, doncs, és recurrent. Illes dins illes. Colom no abaixa el
cap. Ell, fix i obstinat, amb el braç allargat. Que cansat deu ser.
L´illa, més
tard, és al barri gòtic.Hi entro pel Districte 4, el barri 10,
carrer Colón. Ho diu en una placa que llegueixo encuriosit, sortint
del riu humà que són les Rambles. Caminar per la ciutat és com
caminar per les muntanyes : hi ha els grans camins i els corriols,
menys transitats, més ferèstecs. A l´entrar a la Plaça Reial,
retorno a Marsella, a Lisboa, a Roma, a La Valetta : decadència
benestant, una mica bruta, de palmeres exuberants, façanes de tons pastel i sol als terrats. Personatges sempiterns : barbuts ajaçats amb
gossos, un vell de cabells blancs sota barret blanc, pantalons de
xandall blau marí, mitjons blau cel i sabates marrons italianes,
perfectament enllustrades.El camió de la Coca-Cola i el bar
Glaciar, ressacós com sempre, de marbres blancs i caliu permanent
inclús buit com és ara, on prendré un cafè sota la porxada.
Stevie Ray Vaughan hi sona, entremig de miralls, ampolles i
fotografies de músics en blanc i negre. Classicisme de cafè antic
reciclat a nits de rock´n´roll, núvols de fum i llums blanques de
faroles de quatre braços enfonsant-se en la nit, no pas la d´avui.
Avui encara és aviat.
Tan aviat
com per passejar sense haver d´ esquivar ningú. Carrer Boqueria,
carrer del Call, una “Sombrereria”, una antiga “Cereria”,
llibreries de vell...en una d´elles hi resa penjada d´una vella
columna : “ Avui pot ser un gran dia”, però pel posat del
llibreter, diria que no. Tot just les persianes es van apujant en
l´estretor dels carrers. Un d´ells puja fins Sant Jaume, que és
parada dins els camins principals. Faig cua per veure el pessebre,
aquest any és d´estil romànic. Somric. Després em perdo altre
cop, entre balconades i empedrats fins anar a parar a la Plaça de
Sant felip Neri. Només hi ha una persona. Sóc al bell mig del
centre de Barcelona, i no se sent res, algun ocell transitant dalt
dels arbres. Hi ha una font al centre mateix, quadrada, amb forma
d´illa. T´hi pots asseure al seu replà, i ho faig. Creuo els
braços i respiro, sorprès.
Després,
poc després, arriba més gent. Fotografien i miren, alguns amb guia
a la mà ; d´altres s´agafen de les mans i murmuren. Jo, marxo.
Finalment, la catedral, la fira de Santa Llucia, la Porta de l´Àngel
i amunt, cap a passeig de Gràcia a visitar alguna llibreria, on, ves
per a on, hi sona Bob Dylan. Entrant i sortint la nit va caient, i
amb ella, les llums encenent-se. A Plaça Catalunya passa encara
alguna dona fent bicing, amb posat de disfrutar del moment,
sentint-se una mica més protagonista dins la ciutat, la melena
onejant, les galtes vermelles, i els ulls il.luminats per un breu
instant, mentre passa davant meu, dels liles estranys que decoren
alguns arbres de Nadals incerts. Entre la multitud, com al final
d´una pel.lícula de velles amistats retrobades, em disperso. I
acabo dins del tren, llegint algun poema triat a l´atzar, uns versos
adequats, altre cop avui, ara, al pas d´un tren. Versos de futur inmediat, sobre la grava de l´estació fosca :
Ara, l´aire
és fresc i buit,
i allà on
abans hi havia el tren
hi tinc les
pedres i les vies.
Teresa
Bosch, del recull “Sécs” (El taller de poesia, 2011).
5 comentaris:
Per la posició dels peus ja es veu que estaves cansat, jo no aguanto un dia sencer a Barna caminant amunt i avall, tot lo sant dia.
Sembla que vas tenir un dia complet.
Bona nit
These Boots Are Made for Walkin'???
És curiós que aquest itinerari el fem molts foravilers quan baixem a ciutat. Molt ben explicat el teu, això sí.
I molt maco el detall cap a la Teresa.
M'ha agradat repetir la passejada de dies enrere, afegint algun carreró més. El que no m'agrada és la pista de gel de la plaça de Catalunya...Em va desagradar tant, que no vaig veure cap dona en bici.
El poema, un glop d'aire fresc.
Va ser un dia a Barcelona, sempre s´aprofita bé, sobretot si fa bon dia i no hi ha massa gent - masses de gent - voltant. Cansat ? No massa, hi estic avessat.
Bona nit.
--------------------------------------
Yes, sempre trio sabates còmodes, i aquestes ho són molt. Quasi es pot dir que les estrenava.
I si, els de fora sempre acabem anant sempre pels mateixos llocs, tot i que les dones soleu parar-vos a mirar aparadors - i no es cap comentari sexista, o potser si.-
Mira, el vaig trobar i em va fer gràcia comprar-lo. I els versos hi eren, anaven bé amb el final.
-----------------------------------
La pista de gel...ni la vaig veure, perquè només hi vaig passar al vespre i de passada. O sigui que vas fer la passejada de Nadal tú també ? Em pensava que només ho feiem els pagesos això ( somric ). Bé, ja saps allò de que una vez al año...ara, viure-hi si que no.
Els poemes d´aquest recull els trobaràs quasi bé tots al seu blog, el Paraules i Mots. Està molt bé.
-----------------------------------
Es que...Sóc de poble i tinc un mini hort al terrat...^0^
Gràcies per la referència del blog.
Publica un comentari a l'entrada