Barcelona per un dia ( i II )

Colom encara és dalt la seva llarga columna, assenyalant amb el dit alguna cosa llunyana al fons de l´horitzó. Però si giro el cap, només hi veig el mar, i res més. Després d´un breu àpat, em trobo còmodament assegut en un banc al moll del port, dormisquejant una mitja becaïna mentre el telefèric es mou diminutament enmig del cel, el sol castiga amb el seu reflex els ulls i un aire més obert però amb poc de salitre es passeja entre la poca gent que com jo, descansa sobre l´ampli entarimat de fusta sota el pont que uneix la petita illa portuària. Des d´aqui encaro bé la muntanya de Montjuic pel vessant del castell, i la seva gran senyera es veu fins i tot des d´aqui. Les grans banderes no m´han agradat mai. Les esquenes d´una parella alemanya, jove, són davant meu. Estan asseguts al final de l´entarimat, amb les cames penjant sobre l´aigua. Ella va peixant el dinar al seu fill, assegut sobre les cames d´ell. Rera, el cotxet buit, prenent el sol. Al seu costat, en un banc, un home amb les cames estirades i els ulls tancats, també, al sol. El traginar de la massa humana just damunt nostre pràcticament ni se sent. Pensar en illes, doncs, és recurrent. Illes dins illes. Colom no abaixa el cap. Ell, fix i obstinat, amb el braç allargat. Que cansat deu ser.

L´illa, més tard, és al barri gòtic.Hi entro pel Districte 4, el barri 10, carrer Colón. Ho diu en una placa que llegueixo encuriosit, sortint del riu humà que són les Rambles. Caminar per la ciutat és com caminar per les muntanyes : hi ha els grans camins i els corriols, menys transitats, més ferèstecs. A l´entrar a la Plaça Reial, retorno a Marsella, a Lisboa, a Roma, a La Valetta : decadència benestant, una mica bruta, de palmeres exuberants, façanes de tons pastel i sol als terrats. Personatges sempiterns : barbuts ajaçats amb gossos, un vell de cabells blancs sota barret blanc, pantalons de xandall blau marí, mitjons blau cel i sabates marrons italianes, perfectament enllustrades.El camió de la Coca-Cola i el bar Glaciar, ressacós com sempre, de marbres blancs i caliu permanent inclús buit com és ara, on prendré un cafè sota la porxada. Stevie Ray Vaughan hi sona, entremig de miralls, ampolles i fotografies de músics en blanc i negre. Classicisme de cafè antic reciclat a nits de rock´n´roll, núvols de fum i llums blanques de faroles de quatre braços enfonsant-se en la nit, no pas la d´avui. Avui encara és aviat.

Tan aviat com per passejar sense haver d´ esquivar ningú. Carrer Boqueria, carrer del Call, una “Sombrereria”, una antiga “Cereria”, llibreries de vell...en una d´elles hi resa penjada d´una vella columna : “ Avui pot ser un gran dia”, però pel posat del llibreter, diria que no. Tot just les persianes es van apujant en l´estretor dels carrers. Un d´ells puja fins Sant Jaume, que és parada dins els camins principals. Faig cua per veure el pessebre, aquest any és d´estil romànic. Somric. Després em perdo altre cop, entre balconades i empedrats fins anar a parar a la Plaça de Sant felip Neri. Només hi ha una persona. Sóc al bell mig del centre de Barcelona, i no se sent res, algun ocell transitant dalt dels arbres. Hi ha una font al centre mateix, quadrada, amb forma d´illa. T´hi pots asseure al seu replà, i ho faig. Creuo els braços i respiro, sorprès.

Després, poc després, arriba més gent. Fotografien i miren, alguns amb guia a la mà ; d´altres s´agafen de les mans i murmuren. Jo, marxo. Finalment, la catedral, la fira de Santa Llucia, la Porta de l´Àngel i amunt, cap a passeig de Gràcia a visitar alguna llibreria, on, ves per a on, hi sona Bob Dylan. Entrant i sortint la nit va caient, i amb ella, les llums encenent-se. A Plaça Catalunya passa encara alguna dona fent bicing, amb posat de disfrutar del moment, sentint-se una mica més protagonista dins la ciutat, la melena onejant, les galtes vermelles, i els ulls il.luminats per un breu instant, mentre passa davant meu, dels liles estranys que decoren alguns arbres de Nadals incerts. Entre la multitud, com al final d´una pel.lícula de velles amistats retrobades, em disperso. I acabo dins del tren, llegint algun poema triat a l´atzar, uns versos adequats, altre cop avui, ara, al pas d´un tren. Versos de futur inmediat, sobre la grava de l´estació fosca :

Ara, l´aire és fresc i buit,

i allà on abans hi havia el tren

hi tinc les pedres i les vies.

Teresa Bosch, del recull “Sécs” (El taller de poesia, 2011).