Amb les mans a les butxaques

Quan ja no queda ningú, els rossinyols canten enmig del bardissar, dins la llarga llengua de la riera atapeïda del groc de la ginesta, que és la senyora de la casa . Altres ocells travessen el camí amb presses alegres, parant-se a les branques de l´ametller més verdós, o sobre els fils metàl.lics dels tancats dels horts. Els ratpenats drapeguen altre cop com si algú una mica maldestre els hi fes bategar els braços amb fils invisibles per sobre seu. Algun conill treu el cap, quan ja fa una estona que els darrers gossos han deixat d´olorar els marges del camí cercant-ne els seus rastres, i els seus amos ja estoven el sopar dins els microones. Sota la figuera, arran de les escales que pugen cap al món més desconegut del dia rera dia que va passant amb els seus canvis més subtils i substancials dels anys rera els anys, les fulles cobreixen ja les branques que fa unes setmanes eren ben buides. L´olor, però, no té la força de les cebes que ja són a punt, o dels pètals dels milers de roses que ja van desfullant la primera collita.

Bufa l´airet de la riera, i el cel s´estronca lentament. Una filera d´un sol núvol, llarg i esprimatxat, s´allarga, interminable, direcció est. El sol arriba a la seva alçada i el tinta de color salmó. Un baix relleu fulgura una estona sota el núvol, envoltat del blau fosc per on alguna estrella va pigallant la nit a punt de caure. La linea corba color de peix té la percepció d´una aurora boreal kitsch, com de gelat de maduixa i nata, congelada un instant pel caprici del núvol llarg i esprimatxat, diluïnt-se sobre el meu cap.

Brahms ressorgeix del migdia d´un Diumenge en la quasi nit d´un Dilluns, les mans a les butxaques del xandall, els ulls enblanquinant el salmó que s´apaivaga en direcció a la llunyania del mar.