La
palla fa olor de fenc; la femta de neu; la neu d´herba acabada de
néixer. El verd, el blanc i el groc, quin color deuen fer ? Si miro
amunt les branques el niuen com un fill natural de l´hivern i la
tardor, dissolt als vapors del migdia. Més amunt el blau gotellut
s´encanta per anar-se desfent en els perfils de les branques
adormides. Les branques, els troncs, els arbres...omnipresents de
buidor i de plenitud, tant estrany com qui s´ho mira. Deia Stevenson
que no existeixen terres estranyes, només el viatger ho és. Deia
també que per ser feliç només necessitava un camí per seguir sota
els seus peus, i un cel sobre el seu cap. Estrany i viatger d´un
primer dia : estrany el cel, estranya la terra, les mans, l´ olor de
fenc; estranya la neu caient, trepitjant-la, fonent-se ; més estrany
el sol i les estrelles per la nit. De la lluna no cal ni parlar-ne
d´estranya que és. I un mateix ? Al mirall amb aquest somriure
beneit ? No puc arribar al fons dels meus ulls, observar-me totes les
arrugues dels palmells de les mans a contrallum sense meravellar-me
per alguna cosa altre cop estranya, inabastable ?
Tanco
els ulls i tot desapareix. S´entelen els vidres, s´acaba una
història. Un dia és com una vida, tan petita com un dia sense nit.
8 comentaris:
Vaja, no sé què dir però m'encanta com escrius.
Una vida petita com un dia sense nit, és inmensa...No sé si m'atreviria a abastar-la.
Pel que fa a la barreja de colors, et puc dir que surt un color semblant al pistatxo. M'ho ha dit un mag dels colors.
El fenc no és palla? o a l´inversa?
Fa molt de temps que no sentia aquesta paraula.
Aquest post em suggereix moltes mirades i molt silenci. El silenci de la neu després de caure.
Encantat, doncs...;)
Pistatxo ? Verd esperança, vaja. Potser si que en sortiria alguna cosa primaveral...de la terra als arbres amb uns quants díes més - i les seves corresponents nits -.
Ens ho hem d´agafar com ve i s´abasta molt més, d´aquesta manera.
Salut, Pilar.
El fenc seria la palla quan ja s´assecat, barrejada amb altres herbes seques. Vindria a ser l´adob natural si el barregem amb les femtes animals ( la merda, vaja ).
És això i també el veure sortir el sol i notar l´escalfor al paisatge altre cop, després de les fredors del matí.
Podríem dir que cada dia és un llibre nou o cada persona o cada pensament...
Tot és estrany, fins i tot la normalitat em sembla.
A vegades només, quan som clarividents - o almenys és el que em passa a mi -.
La vida es sueño, y los sueños...
Publica un comentari a l'entrada