" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


19/1/13

Llimbs


Als carrers, a les avingudes, habitava la boira sota un tènue pluja que semblava sortir d´ella mateixa. Potser si que en sortia, perquè els núvols d´on venia havien aterrat sobre el camí de tornada. L´aire del cotxe desentelava el vidre, i els moviments de braços sobre el volant i el canvi de marxes giraven com el de l´astronauta rebregant sobre l´anorak gruixut  les notes d´en Billy Bragg bluessejant al més pur estil de vell cantant de country. La música no s´adeia a la petita tribulació d´un Dissabte plujós de Gener en una ciutat de moviments cansats, adormida encara pel pes gruixut d´una setmana sense massa cosa a fer, potser la d´esperar el pas de les setmanes, igualment ràpid, com s´espera l´acabament d´una jornada laboral de Dilluns mentre salta, als pocs díes, la sorpresa dels Dijous i dels Divendres, atisbant l´esperat Dissabte que emergeix finalment, trist i plujós.No s´adeia a fora, però si probablement a dins, en totes les seves concepcions com de nines russes, una dins un altre, dins un altre fins la més amagada de totes, emergint de la gola del vell lluitador roig. Dins la cabina el món era ple de reflexes i mitges veritats, com la vaguetat del disc vermell del semàfor tornant-se verd per tornar al roig de l´aturada, uns metres més enllà.   I estava bé, perquè els díes així atemperaven els ànims i regulaven les hores sense fer-les notar pel qui sortia a fer la compra aprofitant la mitja mentida del mal temps, aprofitant de que el respir necessari de pausa al tràfec que va d´una sorpresa a una altre no passava necessàriament pels arbres ni pels boscos ni per una bonica posta de sol a recer de l´amplitud de mires per on s´encabien els pensaments més volàtils i els més profunds. No, perquè el món es desdibuixava i la carretera, ara de tornada, agafava l´aire tranquil d´un vell comtat anglès, amb les seves tanques, els seus camps i la seva boira meditabunda limitant el món a l´esfera del que és raonablement comprensible . Potser d´aqui venia la flegma anglesa, l´esperit de les seves llegendes, la màgia del que mai no s´acaba de veure clar : el pot ser o el no pot ser de quan un castanyer apareix en tota la seva alçada embolcallant els seus ossos foscos amb una pàtina blanca de broma blanca. El potser si o el potser no associat als mecanismes del cervell entumit per la boira i la pluja, aliens al decorat de la seva vida durant tants díes, emergien ara com promeses d´un nou món, algun món pendent de definir-se, fabricant-se sobre el mateix racó on ahir s´assecava l´herba i avui una merla, negre i llustrosa, picotejava el seu bec taronja sobre les llavors que creia ja mortes.En aquell bec taronja mig negre de terra esponjosament picada residía la vigoria del regne de la boira, d´allí sorgia aquella manca d´identitat sortida del qüasi no-res , gens identificada amb cap senyal indicant una llar, una feina, una dona o uns fills. Dins aquella boira blanca només gotejava la frescor de saber-se anul.lat per les circumstàncies, de no tenir nom, no tenir edat, ni tant sols de no tenir ni un somni per poder somniar. Els somnis mateixos sorgien d´allí, endormiscats en aquella placenta que el rodejava i en la qual no tenia necessitat de pensar en res. Les mans es deixaven endur sota el tacte fred del volant, girant ara a dreta, suaument, ara a esquerra. La doble linea continua l´acompanyava intermitent, encarrilant-li el viatge; la boira calava fons, més que l´aigua, persistentment flonja, com si vingués d´aquells llimbs on la Milagros, de petit, li contava que hi anaven els nens morts abans de néixer. Tenia un monyo i la cara arrugada, i el petonejava amb alegria cada cop que el veia. Els petons de la Milagros...la boira, trapella, li retornava un tros de la seva vida, jugant a cuc i amagat amb les seves idees inconnexes i nadiues dels llimbs, d´allí on no creix res més que la imaginació del que podria haver estat i no ha estat, les cruïlles de mil camins on només se´n tria un. Però aquest pensament només durà el segon que calia per tornar a prémer l´accelerador.Com si d´un relat es tractés, després, a l´encarar el final de la carretera pensava en dos possibles finals : el de l´accident fatal - per manca de visibilitat, diria l´atestat dels Mossos - allí on en els díes de boira, a algú li semblaria veure el vermell de quelcom semblant a una rosa, o l´ofec d´una rialla tenebrosa - encara no ho  havia decidit -; o un altre final, més previsible, el final que sempre queda pendent d´escriure. 

(Mentre conduïa, no pensava res de tot això, perquè era impossible fer-ho, com ho era no evitar fixar-se en el castanyer rònec perlat avui d´una suor freda, en la merla sobrevolant baix la carretera, en el Billy Bragg que ja no sonava, o en el record d´un nom amb què adobar un relat. El relat no existia, com la idea dels llimbs o el de la segura llibertat  de sentir-se com si fos dins un refugi, sense haver de ser coherent amb res del que pogués explicar.Ningú ho llegiria mai, ningú l´entendria si ho arribés a fer. Ell mateix no ho entenia, i en això residia, més tard, el plaer de poder-ho explicar, sense més testimoni que la darrera nina russa titllant-lo de fals il.lusionista )

4 comentaris:

Macondo ha dit...

Uau! Suau com la boirina acarician-te la cara, així és aquest text. Bon Diumenge, estranger.

Estranger ha dit...

Gràcies, Mac.

Bona setmana, amb boira o sense.

neus ha dit...

ai... aquest relat m'ha fet sospirar.

i pensar que hi ha qui pensa que un dia com dissabte era lleig!

Estranger ha dit...

Molta gent, si.

En fi: "Va por vosotros !", que deia aquell.