Ja cau la pluja ;
d´aquesta primavera
són les llàgrimes ?
Qui no sent la recança
si el cirerer es despulla !
Otomo No Kuronushi - Poeta de l´època Heian ( 794 - 1185 )
Fent números rodons, aquest poema va ser escrit fa unes mil primaveres, si fa o no fa . Hi havia un cirerer, hi havia pluja, hi havia una tarda o un matí, hi havia un hort o un jardí...hi havia algú. Corroboro, havent mirat el meu petit cirerer, totes aquestes coses mentre transcric aquest petit poema. Aquelles làgrimes, aquella recança, aquell cirerer i aquella pluja, sembla mentida però s´han multiplicat per qui sap quantes llàgrimes, recances, cirerers i plujes d´aquells que durant mil anys s´han llegit aquests pocs versos. L´aquell és aquest i entremig un sol gest, el d´escriure.
Gràcies, Otomo.
6 comentaris:
Hi ha instants invariables, passi el temps que passi.
Cada primavera observo amb resignació com el vent (abans que la pluja) fa caure els pètals tot just obrir-se les flors. En plantar-lo no vaig tenir en compte aquesta circumstància i ara és massa tard per transplantar-lo. Així que per anys que passin, mentre el cirerer i jo hi siguem perdurarà el sentiment de recança de la tanka.
Una tanka delicada com una perla.
A mi m'agradaria tindre un cirerer però no tinc jardí, només terrassa.
Gràcies, Estranger.
M'has fet recordar a Tagore... en un dels escrits de "El Jardiner", suposo que podríem canviar els cent anys per mil i per molts més si convé.
(És en castellà, t'ho volia posar en català però tinc el llibre a Girona :-/)
"85
¿Quién eres tú, lector, que dentro de cien años leerás mis versos?
No puedo enviarte ni una flor de esta guirnalda de primavera, ni un solo rayo de oro de esa nube remota.
Abre tus puertas y mira a lo lejos.
En tu florido jardín recoge los perfumados recuerdos de las flores, hoy marchitas, de hace cien años.
Y te deseo que sientas, en la alegría de tu corazón, la viva alegría que floreció una mañana de primavera, cuya voz feliz canta a través de cien años."
Jo he sentit la recança d'un perer despullat pel vent :)
Sempre el pots trasplantar, amb cura, això si. I si no es pot, doncs res, alguna cirereta donarà, de ben segur ben dolça.
Jo tinc mé sort- en aquest aspecte-, tinc un trosset de terra on he plantat uns quants arbres. Ara només cal veure´ls créixer - durant molts anys si pot ser -.
Tagore...el tinc pendent des que vaig llegir-me "Cartas a un amigo". Gràcies per la cita, només llegint-la ja m´arriba l´olor d´aquell jardí.
Un perer ? Jo en tinc un de fa poc, ha brotat amb un verd tant tendre que estic per fer-me una amanida amb les seves fulles.
Publica un comentari a l'entrada