I
allí, a la pica de les matafalugues, dins la bauma on regalima el
temps dins la pedra cisellada d´eternitats...allí, al país de la
mitja tenebra, s´hi ha conreat la vida més breu dins els didals de
la natura, als testos empolsinats de terra acollint les llavors del
verd.
La
promesa en el degoteig blanc, el confit de la vida. Bressol i
sepulcre, heu-me aquí dins una ciutat invisible, no sé si la meva
: a cada pas de cada primavera hi retorno per fer-hi estada, quan
l´aigua emplena la pica i els cercles concèntrics fan vessar gotes
sobre els meus dits al so del rellotge d´aigua , aquest si, sense
busques marcant el pas entre el que és jove i el que és vell. És aquesta una part de la meva petita història, que explico als caminants del
meu jardí, sobre les estores de la tecnología : cada cop és una de
diferent, i alhora, una d´igual. Només el qui la llegueix, se l´acaba fent seva.
“
I tu saps que en
el llarg viatge que t´espera, quan per restar despert en el
gronxament del camell o del jonc es comencen a evocar tots els propis
records un a un, el teu llop s´haurà convertit en un altre llop, la
teva germana en una germana diferent, la teva batalla en una altre
batalla, en tornar d´Eufèmia, la ciutat on es canvia de memòria
cada solstici i cada equinocci “.
(
Italo Calvino, de “ Les ciutats invisibles “ )
2 comentaris:
Deliciosos aquest confits, cal assaborir-los a poc a poc, per a què el gust de l´anís s´allargui a la boca d´una primavera a l´altra.
Quan el rellotge d´aigua hagi forjat un entramat de columnes solidificades -d´aquí milions d´anys, no crec que hi siguem per a veure-ho - m´imagino una petita ciutat de gratacels de matafaluga.
Si, una ciutat de gratcels neixent del cel...( potser si que hi som )
Publica un comentari a l'entrada