Tractant
de salvar alguna cosa d´aquest dia, pensant que no, finalment no ha passat res
d´especial, agafo el tub de pastadents. L´apreto amb la maniobra
rutinària i cansada de cada vespre. La pasta no surt. El tub sembla
buit. Però no, els tubs de pastadents són com els pots de melmelada,
sempre queda alguna cosa per escurar. Apretant fort, de baix a dalt,
pel dosificador en surt una mica, el suficient per mig omplir el
raspall.
Sempre
hi ha alguna cosa que fa un dia diferent dels altres.
7 comentaris:
Ets un tub de pastadents?
Jo a vegades em sento com un raspall.
Molt surrealista, no?
Dona, un tub de pastadents jo...a vegades m´exprimeixen força, però vaja, jo em referia al fet de que sempre hi pots trobar alguna cosa, en aquells dies on sembla que no passa mai res.
I tú un raspall ? M´hauries d´especificar quin tipus, n´hi ha que són molt suaus...
Surrealista, si, tot plegat.
Deies:"els tubs de pastadents som com els pots de melmelada"...
ja m´estranyava...
Doncs sí, a vegades sóc com una escombra de jardí, vinga arraconar brossa! llavors ve el vent i ho fot tot en daina! Res, com Sísif i la maleïda pedrota.
Però tinc dies de pot de melmelada ple també, i aquests sí que valen la pena.
En Dalí es quedava curt amb tanta metàfora...
Sempre hi ha un fet extraordinari que dóna color als dies grisos, a vegades un arc iris esplèndid, d'altres una gota diminuta plena de llum.
Saps? torno a ser tieta! Avui en Pau s'ha decidit a sortir, és tan maco!
Molt curt es quedava el teu paisà ! Reconec però, que escombrar als patis de l´Empordà ha de ser una feina dura.
En fi, la melmelada és bona.
Caram ! Enhorabona, Elur ! Això si que és ben especial. Jo també tinc un nebot que es diu Pau, però ja té nou anys.
Segur que té alguna cosa teva, que hagi triat el dia més fred de la primavera ;)
De moment, podem afirmar que tenim en comú la mandra a l'hora de sortir de la panxa de la mare, hehehe, com en Dani.
Publica un comentari a l'entrada