Millor tú que jo

(…) El "jo" va aparèixer molt al començament a causa de la por a la mort ; l´al.liè al "jo" es va transformar en el que s´anomena el "tú". L´home era llavors encara incapaç de tenir por de si mateix, el coneixement de si no provenia més que de l´altre. Només el fet de capturar o de ser capturat, d´estar sotmès o de sotmetre, el confirmava en la seva existència. La tercera persona que no té relació directa amb el "jo" i el tú és ell. I ell no apareix sinó de forma paulatina. Més tard, he descobert que passa una altre cosa amb l´”ell” : fou l´existència d´éssers diferents el que va fer retrocedir la consciència del "jo" i del "tú". L´home ha anat oblidant mica en mica el seu jo en la lluita per la vida amb el seu proïsme i, summergit forçosament en el món infinit, ja no és més que un granet de sorra. (…)

(...)Vaig sempre a la recerca del sentit, però, en definitiva, ¿ què és el sentit ? ¿ És que potser puc evitar que els homes construeixin aquesta presa monumental mentre destrueixen la seva pròpia memòria ? No puc fer altre cosa que portar a terme indagacions sobre el meu propi jo, minúscul gra de sorra. Tant sols puc escriure un llibre sobre mi, sense ocupar-me de saber si veurà la llum. ¿ I quin sentit té escriure un llibre de més o de menys ? ¿ Es trobarà a faltar la cultura que ha estat destruida ? ¿ I té l´home tanta necessitat de cultura ? ¿ I què és la cultura ? (…)

(…) M´he creat el meu propi sistema, o més bé una lògica que respon a una espècie de relació de causa i efecte. En aquest món caòtic, els homes s´han construit sempre sistemes, lògiques, relacions de causa i efecte per afirmar-se. ¿ Per què no me´ls hauria d´inventar jo també ? Així puc refugiar-me en ells, en pau amb la meva consciència.

La meva desgràcia però, és que he desvetllat el "tú" portador de mala fortuna. En realitat "tú" no és desgraciat, sóc jo exclusivament la causa de la teva desgràcia, que neix exclusivament de l´amor que sento per mi. Aquest maleït "jo" no s´estima més que a si mateix amb bogeria (…) .

Gao Xingjian, de “ La muntanya de l´ànima “ ( 1989 )

Aquesta tarda es veu que després de la intensa tormenta com feia temps que no es veia, ha sortit un arc de Sant Martí bellíssim, mentre al cel encara tronava la tempesta. M´ho puc imaginar : el cel partit en dos, la nuvolada fosca allunyant-se, el sol adormint-se a ponent.

De nit, els llampecs seguien, i han il.luminat aquest mateix paisatge durant un breu segon. He tingut la impressió de ser com les bombetes dels flaixos de les antigues càmeres de fer fotografíes: després de fer el fet, ja no servien per a res més. Així se m´ha quedat la ment altre volta a les fosques, pensant en la memòria, el sentit de les coses, el jo, el tú, les causes, els efectes, els refugis...no ho he vist, però m´ho han explicat. Molt s´escriu i molt poc es llegueix. Segurament passa com amb els trencs d´alba que ningú mai arriba a veure, són semblants a d´altres vistos però alhora, molt diferents : com el tú o el jo, o fent la translació natural, l´ell o l´ella. Dins d´un mateix no tenen raó de ser, però dins una novel.la dónen molt de joc. Existeixen però no hi són, perquè no han estat viscuts. Viuen, a través de les paraules.

Avui he escoltat Mozart, mentre plovia, dins el cotxe. Piano en moviment abans d´encetar la tarda . L´home té necessitat de cultura, d´això si que n´estic segur.