Sentinelles

Els camins planejen entre les ombres dels troncs gruixuts dels pollancres, aquests arbres rabassuts de pell tosca, de tronc ampli i magnífics brancatges que fan pensar en sentinelles sobris i inalterables d´aquest petit palau que formen una colla de camps separats per l´asfalt o la terra encarrilada de vells drets de pas, camps on l´herba llueix encara molt verda amb el pas dels mesos després de la collita. De fet, podria semblar primavera sinó fos per alguns trossos acabats de llaurar amb solcs molt profunds; o bé per la terra deixada en desús, on l´estiu manté les seves relíquies daurades al pas de les vaques, que en petits grupets, masteguen. De tornada, m´aturo i les sento menjar, sense més so que el seu mastegar més rumiador que mai en l´aire quiet il.luminat per les darreres llambregades d´un sol llunyà ja amagant-se, acompanyades per la meva respiració alentint-se després de l´esforç d´una lleugera pujada potser massa llarga per algú poc acostumat a anar en bicicleta. El so aïllat trenca el silenci, com el trencava l´aigua baixant pels recs vora el camí. Enmig d´aquest petit món de pagès, atrinxerat encara de l´altre, els sons són nítids i molt clars, a més d´escassos. Es perceben cadascun com un petit pensament posat enmig del no-res que és la ment deixant-se portar pel so inadvertit de la cadena lliscant avall enmig dels vells sentinelles protegint els seus riverians. Les ombres són molt llargues, com el fred a mesura que s´escurçen els díes ; les llums, segades ; el pedaleig, una flassada cobrint-les totes dues.

M´aturo davant un casalot tancat amb pany i clau, vell, encaracarat i altívol, amb els porticons clàssics de fusta grisa sense repintar, les parets d´un gris mort, tot plegat lleig però molt francès. A França els masos són forts. En canvi, i no gaire lluny d´ell, un asfalt nou porta a una nova llar, d´arquitectura mot més baixa, mig amagada entre els arbres; bonica, polida, moderna, amb un pati molt gran, fet i fet un prat, d´herba mil.límetricament segada. La vivenda d´algú acostumat a viure dins la pulcritud d´un bon pis a Perpinyà o a Barcelona. El contrast em fa dubtar uns segons : m´imagino una àmplia xemeneia dins el casalot, amb troncs repicant brases trencant-se de tant en tant ; un parell d´espelmes il.luminant una estança de sostres alts ; una cadira de respatller alt ; una copa de vi; un gos ben gros dormint la becaïna. I pluja a fora. Per contra, dins l´altre casa només hi puc imaginar una altre mena de solitud, això si, acompanyada d´una tardor de tons ocres i bells, acolorits com els d´una fotografia retocada de contrastos i brillantors. Tracto d´imaginar-me una altre escena, i tanco els ulls. Quan els torno a obrir, em passen pel costat dos nens corrents i al darrera, una parella xerrant. Les seves veus i crits són també molt nítids i malgrat tot, no existeixen. La claredat és dins l´aire que respiro, i va de dins a fora, a joc amb l´acompassament del cor. Llavors, penso que està bé que sigui així,i  agafant la bicicleta abandonada sobre el camí, segueixo.

Més enllà,  algun ocell el travessa al meu pedaleig renovat. El batec torna a ser clar, com el pas de dues fulles caient amb mansuetud, fruit de la tremolor lleugera de la branca sobtadament deshabitada. A la Cançó de la tristesa eterna diuen que s´hi canta :

Que al cel siguem ocells i compartim les ales;

que a la terra siguem arbres entrellaçant les branques.(*)

Penso que no ha de ser molt trista, una cançó amb aquesta lletra.Si d´eternitat es tracta, segurament ho seria la imatge de la meva figura escolant-se i desapareixent rera les rectituds d´aquests camins, una imatge repetida des de fa segles: un punt que era algú desapareixent sense deixar cap rastre. Els camins, al acabar-se l´eternitat, resten allí, amb els seus sentinelles quiets i poderosos. Com parents llunyans, m´agradaria pensar que esperen de bon grat la meva tornada.

(*) Bo Juyi