Filosofia de pagès

A l´hort, el sol de la tarda va centrant-se sobre ponent : els díes s´allarguen, i passen. El J. em pregunta si veig créixer els pèsols, observant-los ara que ja formen petites mates estirant-se cap amunt . Sé el que vol dir, i li dic que no, que això no es veu mai, a no ser que facis com aquells documentals de la tele, on, a càmera ràpida, una planta brota de la terra, creix, fa fulles i floreix, tot en deu segons. Ho enten, però resta estranyat de veure que avui, on abans només hi havia uns recs llaurats, hi han aparegut unes mates verdes de pèsols ; i les faves, al tros del costat, que comencen a florir. Li ensenyo la pomera : a simple vista només es veuen les branques com seques, però li faig apropar la vista, i hi descobreix finíssims brots verds i algunes gemmes rodones, ínfimes. Demà – li dic – seran una mica més llargues i les gemmes floriran. Com les del presseguer, veus ? I girem el cap al rosa a punt d´esclatar, golut. A la vora, les carxoferes, que aquest any fan goig, de la pluja caiguda.

En P., son germà petit, em comenta que ara tot no està tant sec com fa un temps. Sé què vol dir, i li dic que no, que no és que estigués sec, que el que passava era que el darrer cop les hores de sol eren poques, que la terra descansava i les llavors feien com els óssos, que dormien ben protegides del fred. Era el pic de l´hivern...ah, si,  respon en P. sense donar-li massa importància. Sé el que vol dir, no en sap res ell, del temps, ni falta que li fa. I seguim treient herbetes de vora els trossos, mentre vaig regant els enciams, les cols que encara queden per collir, les cebes, les bledes, els espinacs, les pastanagues...agua ! Diu el més petit de tots, el Miquel, veient com omplo el cubell d´aigua del dipòsit, i del cubell la faig caure a raig dins la regadora metàl.lica, nova de trinca. Somriu veient- ho. Sé el que vol dir, malgrat encara no ho sàpiga expressar. Aquest no necessita explicacions, me les dóna totes ell a mi quan en tiro més, fent-la caure com una petita cascada. Obre els ulls, obre la boca en un ohhh bocabadat, i em mira com si fos algú molt diferent del que sóc en realitat. Potser tinc sort i aquest moment li representa un dels seus primers records.

El sol va rassejant la seva llum. Sa mare els crida: són els seus plançons, que veu creixer com qui veu creixer els pèsols. Sospira i diu alguna cosa del paradís. Sé el que vol dir, però exagera ; té aquesta tendència, com la de riure qüasi bé sempre, i és per això que és força feliç. Marxen, al parc, per seguir jugant. Jo guardo les eines i m´entretinc a netejar els recs encara una estona. Miro el petit dipòsit. És buit, però la terra és xopa. Ja sé jo el que vol dir. Si hi ha salut i força, demà l´hauré d´omplir.