El vano

Sorolla, "Figura en blanc" 

La dona del quadre estava d´esquenes, de cara al mar. La dona de davant del quadre, també. La contemplava, a ella i al mar. D´esquenes les dues, lluïen un vestit llarg d´estiu, l´una blanc i vaporós, acaronat pel vent ; l´altre, de tela blava, amb la quietud del maniquí dins l´aparador.La dona del quadre s´aguantava amb deix maldestre a un para-sol, els cabells lligats per un vel noucentista, atrapada la cua en un joc de pinzellades malabars. L´altre dona només aguantava un vano entre els dits de la seva mà dreta, i els cabells llargs i negres li queien endreçadament sobre l´esquena, de pell blanca vora el coll obert del vestit blau . La generositat de les dues figures s´endevinava a través de la roba, entallant malucs fèrtils sota fines cintures, cossos coincidents en una feliç perspectiva cavallera, dimensionant mar i dones , fins el moment en què finalment una d´elles es va moure, tot caminant cap al quadre del costat, molt més gran, inundat de sol i morenor d´un primer pla de pescadores albirant postes de sol.

Queda el quadre altre cop sol, i el vell pintor s´hi apropa , abandonant la solitud del banc on s´ha assegut a mirar. El dia és rúfol, el mar de Biarritz no és com el de València, l´escuma no és tan blanca ni l´aigua més blava, però no deixa de ser el mar, pensa el pintor amb la mirada perduda a l´horitzó. La model es gira, amb cara d´estar una mica cansada. Ell li fa un gest amb la mà permetent-li marxar. Llavors agafa la paleta i, vigorosament, busca el lila per rematar onades vora la platja, una mica matusseres però definitives. Ja està, pensa mentre sent l´olor dels olis mesclat amb la del salnitre, ja està bé per avui. Només cal signar.

Ell, al seu torn, s´hi va apropar, des del banc on les observava a totes dues, vora l´extintor vermell, ben al fons de la sala.La dona del vestit blau es ventà mirant-lo un moment de cua d´ull per poc  després, dirigir altre cop la vista a la dona del quadre, enfront ara d´ell, uns metres més enllà. Tots dos la miraren i si algú es fixà en els seus ulls, podria dir que esperaven alguna cosa : un moviment de mà, una passa a un costat,un núvol movent-se, qui sap si un raig de sol trencant certa melangia. La quietud, però, restava assecada en les pinzellades visibles encara des de l´any 1906, brillants i netes, com acabades de fer. Com la signatura, petita i negre, nítida i fresca. Finalment alguna cosa es va moure. Sempre hi ha alguna cosa que s´acaba movent, potser fins i tot dins un quadre. Aquest cop però, es va moure el vano en la seva mà, plegant-lo com qui tanca una petita persiana en un instant on el vell pintor deixa de mirar el quadre i la seva dona, acabada de pintar, per tornar la vista al tros de passeig marítim ja buit.

I no gaire després d´això el vano va caure al terra, com si fos una senyal.

Tweedy

I el Tweedy treu un nou disc, i jo que l´escolto . El Tweedy, amb el seu fill tocant la bateria; el Tweedy, a mitja veu, més independent que melòdic, refent-se a cada cançó que passa. El món-Tweedy, que diria en Josfe. Un dels primers llibres que vaig llegir, “En Josfe, el seu món i la fosca”, del Lolo Rico de Alba, era ple de móns, cada un amb el seu propi eix : el món-cap, el món-casa, el món-botiga...no recordo gaire cosa més del llibre, només aquesta idea dels petits móns de cadascú. Com el del Tweedy, amb les seves lletres que no acabo d´entendre i aquest video que descobreixo, amb tot de móns acabant-se en una lluna, que no sé si és un món també, avui que no hi és.

Entretemps

Giro el cap i en un segon pis, rera un finestral cantoner, un gos lladra. Des d´on sóc no l´escolto, però puc distingir clarament com lladruqueja mentre mira a l´exterior, cap a una infinitud de poca volada on ningú sembla fer-li cas. La queixa muda em trasllada a un matí passant vora una casa d´estiueig, tancada dins un mes d´hivern. L´ensurt de sentir-hi un rellotge tocant les hores em fa aturar i fixar-me, enmig de la gravetat de la nota fixant el temps, en els porticons tancats, la cadena rovellada, el cadenat segellant la propietat ; els propis passos sobre el ferm allunyant- m´hi després del darrer repic amb el retorn del silenci endarrerit i calmós, retrobant el seu lloc abandonat pel meu pas i el so del rellotge, pendulant solituds.

Escoltar el gos, veure el rellotge. El gos marcant les hores; el rellotge, lladruquejant l´infinit d´una hora dins una casa tancada. Tots dos, mig abandonats. I jo, cec un dia, sord un altre.

Sàtira

-Hola bon dia-

-Bon dia tingui-

-Miri, trucava per fer una consulta-

-Una consulta ? D´on truca vostè?-

-De “El be negre”-

-Doncs miri, aquí no estem per consultes, avui. -

-¿Com diu ?-

-¿No sap que és anticonstitucional, de fer consultes ? Miri que el podria denunciar-

-¿Denunciar-me, per fer una consulta ?-

-Oi tant que si : el puc acusar d´associació il.lícita, provocació i incitació a la sedició  a més d´ ús indegut de fons públics i privats. I a més a més...Paco, pásame la copia de la última denuncia-

-Escolti, jo el que volia dir...-

-¿Si?-

-Doncs voldria preguntar-li...-

-¿Preguntar-me? ¿Ja sap que això és com fer una consulta ? ¿M´està provocant Sr. Negre ?-

-No em dic pas Negre, jo-

-¿Ah no ? Així que a sobre, m´està mentint !-

-¿Perdoni, com diu?

-No fugi d´estudi, no, que me´ls conec la gent que vol fer consultes...-

-Doncs vaja li ho diré d´una altre manera : voldria demanar-li la seva opinió-

-¿La meva opinió?¿Sobre què?-

-Sobre un petit pressupost per arreglar el sostre de la botiga. Fa una setmana que l´estic esperant i encara...-

-¿El sostre de la botiga, diu? -

-Si-

-¿D´on ha dit que trucava vostè ? M´ha semblat entendre que del be negre.-

-Si, de la carnisseria “El be negre”-.

-Ah ! ¿I a on trucava vostè, si es pot saber ?

-Doncs a Reformas Vacas, clar.-

-Ahhh, ara ho entenc.S´ha equivocat de número senyor Negre.Disculpi les molèsties. Aquí ha trucat a un número de Barcelona, però vaja, ara que hi estem posats... en temes de construcció el podria ajudar, és un negoci que domino... i que diu que necessitava saber Sr. negre ? Pensi que en els meus bons temps vaig picar molt totxo, jo ! Ai, quins temps aquells...-

-Perdoni, però és que jo, amb el Vacas hi tinc més confiança, sap, i bé, hi havia un tema de l´IVA de la factura que li volia cons...preguntar però vaja que no el voldria molestar més, senyor...veig que m´he equivocat de número.-

-L´IVA diu...pensi que jo...bé ja sap...sempre ho podríem arreglar si...-

-¿Com diu , perdoni?-

-¿Bé, Sr. Negre, que més li puc dir ? Per avion, en B, d´aquella manera...he,he,he-

-(...!!!! )-

-I bé, li podria venir a mirar aquest sostre, si cal, tinc un amic que li arreglaria bé de preu. I si vol fer alguna coseta més...lampisteria, jardineria, en fi, en Paco és un manetes. I ara és un bon moment per fer reformes, no ho oblidi. I pels permisos d´obra, no pateixis. ¿Què em dius, Negre ? Va vinga, passo aquesta tarda i anem a discutir-ho al bar...-

-(...!!!)-

-Ei, què, t´ho estàs rumiant ? Pensa que les bones oportunitats s´han d´agafar quan passen, avui estàs de sort, xato, mira, m´has caigut bé. I m´oblido del tema de la consulta, és més, no he sentit res. ¿Què, negociem ? Ei, Negre, escolta, escolta ?-
-¿Sap què li dic ? I UN BE NEGRE ! -

( fi de la trucada )

Modiano

El món no sembla anar massa bé, de fet mai no ha anat massa bé. Vaig llegir per algun lloc no fa massa que la bona literatura és feta de desgràcies, o alguna cosa així. No ho comparteixo, i no precisament perquè no sigui del tot cert. La raó evident és que el món no sembla anar massa bé. “En el cafè de la joventut perduda” és un bon llibre, però després de llegir-lo, no m´he vist en cor de llegir res més d´en Modiano. Em va passar com amb Claudel i la seva novel.la “Almas grises”. Totes dues acaben igual, tot i que no tinguin res a veure. Totes dues tenen a veure amb aquella visió de la bona literatura feta a partir de la desgràcia, potser més brutal en Claudel. Modiano, almenys, en treu profit, com la idea exposada al llibre de l´Etern Retorn :

“Encara avui, al vespre, pel carrer, sento de vegades una veu que em crida pel nom. Una veu ronca. Arrossega una mica les síl.labes i la reconec de seguida : la veu de la Louki. Em giro, però no hi ha ningú. No només a les nits, sinó a les hores mortes de les tardes d´estiu, quan no acabes de saber a quin any vius. Tot tornarà a començar, igual que abans. Els mateixos dies, les mateixes nits, els mateixos llocs, les mateixes coneixences. L´Etern Retorn.” ( p.100)

(…)

El poble d´Auteil es desprèn lentament de París. Aquestes cases de color ocre o beix podrien ser a la Costa Blava, i aquestes parets de tanca, et preguntes si amaguen un jardí o els primers arbres d´un bosc. Vam arribar a la plaça de l´església, davant l´estació del metro. I allà, ho puc dir ara que ja no tinc res a perdre : vaig sentir, per única vegada en la meva vida, què era l´Etern Retorn. Fins aleshores m´esforçava per llegir obres sobre el tema, amb una voluntat d´autodidacte.Era just abans de baixar les escales de l´estació de metro Église d´Auteil. Per què en aquell indret ? No ho sé i no té cap importància.Em vaig quedar quiet un moment i li vaig estrènyer el braç. Érem allà,junts, al mateix lloc, des de tota l´eternitat, i la nostra passejada a través d´Auteuil, ja l´havíem feta en el transcurs de milers i milers d´altres vides. No calia que mirés el rellotge. Sabia que era migdia.” (p.134-135)

Patrick Modiano,“En el cafè de la joventut perduda” ( 2007 )

La veritat és que es traca d´una intuïció, més que d´una certesa. Algun cop he sentit alguna cosa semblant, com quan algú et dóna alguna cosa perquè la recordis, sense pretendre fer-te veure que aquell obsequi és una manera de dir-te adéu ; quan sense saber com ni perquè es produeix un moment on la linealitat de la pròpia història que és la vida d´un mateix sembla traslladar-se a un estat difícil d´expressar, un benestar que et servirà per afrontar moments difícils no arribats encara. Un moment únic, irrepetible. És per això que el món, sovint, sembla que no vagi massa bé, i és potser degut a que no es tenen en compte els eterns retorns que tracta d´explicar Modiano, el flamant premi Nobel de literatura d´enguany. 

Communiqué

Hi han fils que l´aguanten, fils com els que ens aguanten a nosaltres, invisibles i fràgils, sense ser una cosa ni l´altre. Fils que s´aixequen com ho fan a les carpes del circ, si mai n´has vist una aixecant-se. M´adreço a ningú i ningú em respon : visc fent d´acròbata anònim, cercant el risc d´un doble mortal impossible de fer. I així, el vaivé del trapezi buit. Protegint-nos de les caigudes,la xarxa, malgrat tots els forats travessant-la. 

Garlandes, al punt de gravetat zero. Finalment, salto. La distància, quilomètrica, adequada a l´espai per on transito.

Passar de llarg

L´home camina mig encorbat, concentrat el pas, callat, amb gorra grisa de traginer que mig li tapa els cabells blancs vigorosos que se li escapen per les vores. Escortat pel M.R i un altre home que sembla anar amb ell, arriben a la porta de la casa del primer. El M. l´obre  i entra, però l´home de la gorra, concentrada la mirada al terra,  no el veu entrar i mig passa de llarg un segon, el suficient per sentir l´advertència del tercer home que va just darrere seu. Llavors aixeca el cap i es gira , just quan acabo d´aparcar el cotxe. No em veu, però jo si el bigoti i els ulls petits i foscos, inconfusibles, que me´l fan reconèixer.

El president Maragall entra a la casa, amb la modèstia de l´home gran, seguit per l´amic somrient-me la badada. Més enrere, uns quants guardaespatlles. Fa sol, tot i haver-hi fortes nuvolades. I pujo a dinar, pensant en aquest home que ja sembla passar de llarg, malgrat la lluita, el que li resta per viure. Montesquieu i la lluita. L´esma de la vaca cega cercant aigua. La tristor com a mancança d´ella mateixa.