" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


21/3/15

Naipul sat


Quan no tinc res per escriure, llegeixo. Escriure no és res més que llegir la ment, o el pensament ; és exercitar els dits damunt un teclat o bé damunt un paper en blanc. Com a exercici que és, en tinc una certa necessitat apaivagadora, com ara la de sortir a caminar. No cal gaire cosa més. En dies com avui, en què el temps és un aliat del sofà i la biblioteca, més que llegir, rellegeixo. Avui he agafat un volum on he llegit : T´estan bé les paraules com la sang ; sang i paraules tenen gust d´honor. Paraules vasculars- llegia també no fa massa - : talleu-les i sagnaran. No hi ha cap art que pogui descobrir l´ànima d´un rostre. ¿I la de les paraules ? El pare de V.S.Naipul li deia en una carta que l´escriptor ha d´escriure amb l´estómac, i li posava l´exemple de la carta del presoner: normalment la carta seria només això, una carta com tantes d´altres. En canvi, si el presoner hagués escrit la seva darrera carta un cop condemnat a mort, aquella carta esdevindria literatura. Escriure, conclou, generalment surt de la ment, quan en realitat hauria de sortir de l´estómac, a través de la ment. L´ànima als ulls, la finestra de l´ànima, els ulls. L´opacitat d´aquests és progressiva al creixement del rostre i a l´encongiment d´aquella dins alguna part del cos, a saber. És com el conegut esclat de la primavera, que ens saluda amb els seus ulls d´aquest verd ecològic per anant-se marcint a passes lentes com la llargada dels dies.

Finalment, llegeixo l´adagi del gat i el peix : el gat que vol peix i no es vol mullar les potes. Per escriure literatura també pot servir d´ajuda. Però al cap i a la fi, del que m´adono és de que llegir el primer acte de Macbeth ara és molt més divertit que fa uns quants anys. La primera frase seva a l´obra és : No he vist dia que fos tan lleig i bell. Com avui, primer dia de primavera. I bé, aquella seguretat alleugeridora de saber que per escriure alguna cosa només cal teclejar quatre lletres seguides. Amb una mica de sang, a ser possible.



2 comentaris:

PS ha dit...


Sé que quan escric amb la ment i quan ho faig amb l'estómac.és una actitud o un estat d'ànim més que un mètode. En el primer cas sovint em deixa indiferent passat un temps. En el segon, per molt que passi encara em fa sentir el que ho va originar.
La sang és necessària, en tot.

Estranger ha dit...


Doncs a això feia referència.