Torno
per aquests verals en aquesta tarda tranquil.la. Sobre el camí, les
antigues fulles seques fan ressonar els meus passos fent-me pensar en
l´eco d´unes passes caminant dins una casa antiga oberta pel bon
temps. Espero alguna cosa, caminant enmig de l´alçada d´aquests
roures que vaig encalçant de mica en mica. Potser és una sensació
passada, de pau, quietud i tranquil.litat ; totes tres hi són,
banyant-se en les fulles ja grosses i tendres. M´aturo, amb el
fregadís de sequedat aturant-se als meus peus. Em precipito en el
silenci, trencat pel soroll d´algun refilar, pel garbí que fa
parlar les branques. Inquiet, torno a començar. Porto la càmera,
però no hi penso. L´oïda s´aguditza als sorolls del bosc i el cos
segueix el seu trajecte i marxa, girant a nord i allunyant-se de
l´oasi d´altres temps. Aquest desencís no és profund, té el seu
pes específic a l´evolució natural de les coses.
El
sol apareix en una clariana : el bosc, d´aquesta banda, trenca
definitivament amb la civilització i estableix el seu refugi més
feréstec, una petita vall formant un amfiteatre on, ara si, els
ocells hi toquen la seva particular simfonia. La meva ombra és
nítida fins entrar novament en la frescor del joc de llums
travessant aquesta rosassa fabricada a mitges de tendresa verda i
duresa de pi envellit . L´estepa va esgrogueint algunes fulles i deixa els seus
pètals de rosa marcant el senderi ; potser per això i la ment
divagant encara, erro i segueixo rastres de senglars fins quedar-me
momentàniament perdut. Hi caic quan arribo a la base d´unes roques,
les recordo perfectament : el pas queda barrat per una grimpada que
un altre cop la prudència em desdiu de fer. Em giro i contemplo la
fondària de paisatge, coneguda de illa perduda. Llavors era més
Crusoe, penso; ara sóc més Uzala.
Retorno
al camí . Una alzina de tronc robust , d´escorça perfectament
marcada, muda a trencadís de natura viva dins meu cap cercant raons
de ser. Una línia fina de llum en bateja els contorns ; li faig unes
fotos ; m´acomiado agraint-li la breu pensada. Llavors enfilo un
rost del camí i surto al setial de les mans creuades. Abans seia allí sovint, inclús
algun dia hi pujava una mica de poesia, potser alguna antologia catalana antiga de l´avi, menuda i fàcil de portar. Avui resto dret, com qui
va passant escales d´un viatge. Recordo un corb passant a darrera
hora, cridant contra algun mal auguri ; avui no en passa cap. Em
quedo dret una estona , després faig un riu – aquí sempre me´n
venen ganes, no sé perquè -i faig una darrera ullada a l´impenitent
cel blau, per girar i retornar per la roureda de l´abraçada, que
davalla no tant bonica com la primera, però més pacífica i silent
encara. Aquí el món s´ha aturat de fa temps, o així ho vull
creure. Vaig baixant i la sensació d´entrar en aquella casa d´estiu
abandonada als hiverns de cada vida s´accentua. Camino i la
companyia es fa present, sobre meu, com si se´m perdonessin faltes
passades. Potser busco alguna mena de benedicció, venint per aquí.
Potser no. El roure de l´abraçada – singular, perquè només ho
faig fer un cop – està ben dret, dret com un Sant Pau. L´admiro
una vegada més. Jo sóc més d´alguna variant de telecinesi, la sàvia corre sense
necessitat del contacte físic, ell ho sap i jo també.
I
torno, i el camí em desvetlla el regal d´altres vistes oblidades.
Mai s´acaba mai de fer el mateix camí, aquesta és la gràcia dels
quatre pins carnerians. Com la flor encarenant-se sota un raig de
llum, que em fa repetir la mateixa fotografia tres vegades. Ja
s´acaba, el camí baixa com el sol, sols que jo ho faig més de
pressa. És així com venen les darreres llums sobre un altre roure,
abraonat a un buit de torrentera vallesana. Les fulles fan uns
giravolts compassant la melodia tardana fent-me l´ullet.¿
M´esperava ? L´Uzala em diu que no, en Crusoe que si. I disparo
unes darreres instantànies, plenes de llum i color.
4 comentaris:
El meu professor diria, si et llegís aquest text: aquesta literatura m'agrada!
I no és "mocu de pavu".
(em deu fallar la memòria però hagués jurat que tu ets d'aquells que mai, mai, però mai, abraces arbres...)
Tensa raó : jo mai m´abraço els arbres.
( ni me´ls menjo... )
He, he, potser no els abraces ni te'ls menges però els valores igualment i potser els fas teus fotografiant-los.
La fotografia és un record d´un moment, no cal abusar-ne massa, que sinó no gaudeixes de la realitat.
Publica un comentari a l'entrada