Ascensió

L´Echelle resulta exigent, i la pujada s´alenteix, a mesura que es guanya alçada. El sol obliga a la hidratació, i aquesta a una bona respiració ; la motxilla pesa més, i els excursionistes van fent, cadascú al seu pas. Bon jour, bon jour. Passez, si vous plait, merci, merci... Finalment, al punt aquell on la pregunta infantil del ¿ falta molt ? assoleix el cim a la vista de la pujada permanent a l´alçar els ulls per centèssima vegada, les fites del camí planegen fent giragonses  entre turonets de roca i herba fins assolir un punt on s´albira el final : el refugi de Serradets i la bretxa de Roland.

Fi o principi ? A l´apropar-me, la doble muralla va imposant el seu domini sobre aquest petit tros de terra ; o tindria que dir de primer cel, seguint al Dant pel paradís :

“ mai les rutes que faig no es recorrien ;

Minerva em dicta, em du Apol.ló de la mà

i les nous Muses vers el nord em guien “

Les marmotes xiulen, arran de les petites glaceres. Les fites encalcen el pas fins al refugi, on ara si, una munió de gent vinguda del camí més transitat, descansen mentre observen el rosari ascendint a la finestra fronterera. Més tard m´hi arribaré, i donaré un cop d´ull a la rereguarda d´Añisclo, la impressionant vall d´Ordesa. Farà vent, com correspon. Meditaré sobre a quina banda de la finestra estic, de quina banda la llar batega, cap a on em retornarà el camí. Descobriré a les nou muses, jugant sobre la neu ; alguna em farà un somrís rera uns ulls blaus interrogants. Li diré que no, que no sóc jo, sinó un altre. El que ella vulgui que sigui. I després seguiré el meu camí, dins el meu lleny , que cantant passa la marca...