Cebalística

Tanco els ulls : ja no hi ha cel ni el torrent ni els pollancres ni la corba del camí; ja no hi ha cap soroll de carreteres remotes ni la música que xiulava uns minuts abans; després no hi ha l´esbufec de satisfacció a l´estirar-me vora la roca, ni els mili-i-un pensaments encadenats a cada mil-i-una passa donada per alliberar mil-i-un neguits, impropis, aliens al lloc on em trobo.

Entremig, el perfum de la darrera rosada; el brunzit de l´insecte passant a escala 1:1 ran de cara ; el vent, lleugeríssim com una conversa llunyana ; i el sol, per fi damunt el rostre del migdia.

Poc més després, ja no hi ha la pressa de cap hora per encalçar ni cap història pendent d´explicar. ; ja no hi ha records ni expectatives; per no haver-hi, no hi ha dones a qui abraçar ni deus a qui resar .

Al final, jo diria que no hi ha ni mig batec, quan ja tot ha marxat.

I és llavors que, com si fos Llàtzer, obro els ulls i aixeco l´espinada. Hi ha el cel, el torrent amb els pollancres i la corba del camí. Un ase brama en una masia propera. Una vegada només. Em pregunto si trobarà a faltar alguna cosa, per petita que sigui, mentre repenc la caminada. Després hi haurà un pensament ; un altre de semblant poc després; algun record més tard ; potser alguna pressa, una mica de gana, cert cansament de cames. Un retorn d´hores. Una mica de vida, tanmateix.