Primera tarda

La tarda s´allarga el suficient per caminar, altre cop. Primer camí de tarda d´enguany. A l´arribar a Can Garrigosa, plou de manera feble. Camp sense conrear i la figuera, pelada al bell mig del blat inexistent. La masia, però, ha estat pintada i la pedra al voltant de la portalada i les finestres, inèdita al record, ha fet la seva aparició qui sap després de quants anys de restar en l´oblit. Abans, els ametllers encara florits, la foscana xopa i profunda dels alzinars esprimatxats a banda i banda del camí , farcit d´ onades de sorra i pinassa, silencioses com estores de bany al ser trepitjades.

Un ase brama, fent l´efecte de sirena portuària. Recordo el conte de una illa on els seus habitants tibaven de la cua dels ases perquè aquests bramessin i d´aquesta manera es comunicaven la seva posició, o alertaven de l´aparició d´algun perill, com les fogueres en l´antiguitat. Aquí i a aquesta hora, l´únic perill és el porc senglar, que algunes vegades es deixa veure. El cel, entre els arbres, és del color del metall blau. Deixa de ploure, uns metres després d´allunyar-me de la masia. La nuvolada enfosqueix la tarda al rost del camí abans d´arribar als camps de Can Pèlecs, igualment buits de sembra. Tanmateix, tot venint de la fondalada, la vista s´eixampla dins un paisatge alliberador, segons el dia que hi passes. Avui no ho és massa, potser per la manca de llum. L´aiguat encara regalima damunt seu. Les ginestes, austeres i dures, aguanten els marges per on transita ara el camí, un lloc amb vistes al casal de parets vermelloses i altes, lloc on s´ha establert un petit centre d´agricultura ecològica com en diuen ara - horts i bens, que es deixen sentir a estones - ; no al casal pròpiament, sinó a la casa dels masovers.Venen segons tenen, a través de una petita comunitat de consum. Els nous habitants han fet neteja i preparen els terrenys propers per ampliar els horts. Així , l´entrada del darrera ara queda perfectament a la vista, i tota la tanca al voltant del casal, és neta de bardisses i heures. Miro si la glicina, preciosa al bon temps, ha estat respectada. No ho sé veure ben bé, però els hi dono als pagesos el benefici del dubte. La gran bassa, raconera dins la propietat, delata els mesos de sequera, mig buida.

El camí continua, ara rodejant la paret oest i davallant per retornar a Can Garrigosa. Transita enmig del bosc, i és més aviat pista forestal. Bassals on s´hi reflecteixen copes de pins i trossos de cel, tot plegat enfosquint-se. Pensar, en aquest camí fred i trist de final de tarda d´hivern, què en pots treure´n sinó una sensació de solitud apresa amb els anys. La càmera penja dins la seva funda, sense haver estat oberta. T´esperaves una mica de sol, com ha passat al migdia. Respires, sentint poques fragàncies. El que si, frescor, una certa renovació a l´aire, el baf del diòxid de carboni expulsat per la boca esdevé una avantguarda dels passos, i llavors penses, quan no hi ha res per mirar. Penses en la figuera que no donava fruit.

A l´arribar a la masia, torna a ploure, de manera igualment feble, com si aquí hagués estat plovent tota l´estona de la caminada. Encara dins del bosc m´adono dels eucaliptus, els únics que recordo haver vist al llarg i ample del parc. Alts, sorgeixen com una petita colònia estrambòtica enmig de pins, bruc i alzines. Són llargs, de troncs prims i rectes, d´escorça clara i lligada, trencadissa, davallant en tires cap al terra. Algú va escriure que dalt d´ells, a les copes, la remor de les seves fulles primes i delicades, guaridores de malalties tropicals, eren d´aigua brolladora, de rius absents. Aquí que no tenim rius, a l´estiu, a vegades m´hi apropo a sentir-los. N´hi ha uns pocs, els mateixos de sempre. Ni es moren ni es reprodueixen, de moment. Com jo.

Més enllà, dins el tancat, cavalls. Tres de blancs, i un poltre, del color de la terra roja. No deu ser fill de cap d´ells. O ves a saber què en pensaria en Mendel, amb els seus pèsols. M´observen, quiets. Llavors un d´ells renilla i es posa a trotar, seguit dels altres dos. Els cascs de les potes sonen rars, dins aquest paisatge. Ressonen a far-west, a novel.la de London, a gos convertit en llop. De London a Hesse, quatre trots de tres cavalls blancs.

 Tornant, passant sota el gran roure mentre el bon temps sembla il.luminar l´horitzó del mar no vist, resto al mig del camí, seguint onades de pinassa i sorra. Més enllà, davallant al primer episodi ,altre volta, el camí dels xiprers, vers la casa del poeta. I així s´acaba, la primera tarda.