Al rost del camí, quarts de sis i lluna plena al bancal més fosc del cel. Al més lluminós, un joc d´espelmes apagant-se. Al rost s´hi respira l´aire fred, res és lluny ni aprop, hi ha només les passes sense petja sobre les pedres. I al moll de l´os de la tardor, la breu sort del temps sense temps.
4 comentaris:
no sé què dir... m'he quedat atrapada entre el rost, la llum , la música i la lluna... què faríem sense la tardor? com podríem sobreviure sense el temps sense temps?
la foto és una meravella.
sense el temps sense temps amb el temps sense temps millor elur una abraçada i bona nit de lluna plena així passis una bona setmana també sense maldecaps
Un altre llenç on agafen forma paisatges, pensaments i sentiments.
Junt a les espelmes apagant-se afegeixo un bàndol d'estornells dibuixant un núvol que cambia de forma, segons la direcció en què volin...I un oliverar que els farà de llit quan s'ensengui totalment la lluna plena.
Perdona'm la llicència que m'he agafat. Ha estat irresistible l'impuls.
Bon impuls, Pilar ! El teu afegit me´l puc imaginar perfectament, i ara el quadre fa més bonic de veure.
Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada