“Un camí !
Quina cosa més curta de dir !
Quina cosa més llarga de seguir !
Quin so vulgar i estrany !
Un camí !...
Quina sentida de pena i patir,
quina promesa de calma i de guany !
Un camí !... “
Poema de Nadal ( Cant III ), J.M. De Segarra
Segueixo el meu camí, avui humit de molsa verda, tapissant vells troncs d´alzina. El sol d´hivern m´acompanya de gairell, el pas franc s´atura sense presses : ara un pitroig, ara un tell solitari , ara el mar, ara la neu al Pirineu...Dins del bosc la quietud és gebradora : els brucs aguanten perles de les puntes dels seus branquillons, i un mantell blanc obagueja encara allí on no trepitja el sol. El vent bufa molt amunt, i ha alliberat de núvols el cristall blau, blavíssim, del cel blau. N´hi ha un, però, difós i blanc, perfecte en la seva petitesa, i té forma d´ull de dona. Me´l pica en una revolada del camí. El vent baixa un instant, i fa una escombrada tot despedint-se, i el sento com passa primer davant, després a sobre i finalment rera meu, removent les fulles dels alzinars. És el mateix camí que segueixo, humit de molsa verda, tapissant vells troncs d´alzina.
No em manca res, les cames van lleugeres, les bótes semblen mocassins. El sol deixa mig món glaçat i escalfa de tornada el rostre que vetlla el sud. Ni el record provinent de l´eco de la meva veu dins la volta tancada d´una petita cúpula, ni en això em puc queixar : és la meva veu dins una màquina del temps. Tant sols segueixo el meu camí, amb el sol d´hivern vora el mar, la neu al Pirineu, i el vell roquetar al meu costat. No em manca res, avui el camí és nèt i clar.
(24-12-2010, al matí )
5 comentaris:
Sento enveja... ahir, quan t'estaves passejant jo estava cuinant, de fet vam passar-nos el dia a la cuina, la mare i jo. Avui però hem estat més tranquil·les.
Demà penso copiar-te el post, però no pas en forma de post. Clar que hauré de canviar el mar pel riu i el Pirineu pel Puigsacalm i Sta.Magdalena. La molsa verda per herba gebrada i... bé... demà no et copiaré el post, et copiaré la sensació.
Una delícia llegir-te després d'aquests dos dies d'estres.
Moltes gràcies :*
Això és bo, tenir un camí net endavant, mirar serenament el temps com passa... bones diades, bones caminades...
Caminar, sentint la fressa dels pasos il-lusionats i alegres. La vida és caminar; cercar coses noves, sota el blau net i clar.
M'agrada el fragment del poema de Sagarra que has triat.
Bona ruta, caminant.
I l´eco respon: caminant, això és plenitud.
Felicitats.
Elur, espero que n´hagis gaudit també, a casa i a fora, avui. Gràcies.
Hi ha caminades més especials,surten com el dia, Zel. Gràcies per passar-te per aqui.
El camí d´en Segarra...al llegir-lo avui he pensat que era exactament així. Fins i tot hi vaig veure el galzeran florit.
Caminante no hay camino, sino estelas en la mar...feia així, no ?
Bona diada de Sant Esteve.
Publica un comentari a l'entrada