Automàtica.9

Sé d´aquella paraula, apresa fa poc. D´això es tracta, possiblement, sense voler ser profeta, però a vegades cal embrancar-se primer per anar desvetllant el fons del bosc; o de l´arbre, segons la seva grandària. La millor història del món deia el seu títol, i ho podria haver estat si no fos de la seva pròpia impossibilitat. Al final, l´amor resulta ser cec, o ceg, com vaig llegir fa poc en un petit dibuix d´una peça que anava sense forat. -El forat, ceg- em van escriure al full. Curioses paraules, si les uneixes : forat cec. A vegades són les més reveladores, com quan llegeixo que la hipocresia és un tribut a la virtut. Un forat cec seria més o menys això. Com l´amor quan és així definit, privant la virtut de poder relatar la pròpia història viscuda a través de moltes vides, fabricant la millor història del món, amic Rudyard. Però bé, del que es tracta és de l´aigua que solca l´aire breument al picar els rems contra l´aigua, d´això precisament. Un bocí obert de la història per ser descabdellada. La imatge és precisa i nítida i...com feia el vers ? Et vaig jurar que en tot et trairia honestament. Aquestes frases sobrevingudes són la veritable traïció, la més honrada, la de l´engany del present – aquest temps brevíssim segons el patrici il·lustre -, la de la imatge precisa i nítida que com les paraules llegides, salten amunt  – dins l´airecel – tot aturant-se en

l´aiguabatre

Història d´una guitarra ( II )

I jo anava escoltant la història aquesta que m´explicava en Dan L., que és el que fa aquests suplements d´ivori per guitarres. Llavors – continuà ell - el paio aquell va pensar un dia : i perquè no demanar una taula d´aquell arbre per un estudi climàtic ? Vosaltres necessiteu fer un estudi climàtic, de ben segur. I va pensar que la seva dona els hi podria plantejar aquesta possibilitat als seus superiors. I el que va passar és que li van respondre que si, que necessitaven una taula d´aquell arbre per fer un estudi climàtic. I voleu saber quin tipus de cor tenia aquest fabricant de guitarres que es va presentar voluntari – aquesta part no sé si és del tot veritat ( en David esclata a riure, mentre ho explica ) – però el cas és que els va conduir fins allà dalt per treure tres taules de fusta : una per l´estudi i les altres van anar al camió d´algú altre i d´allí a algun altre lloc...potser... a la seva botiga.

I va començar , doncs, i va fer unes tapes...sabeu com es fan...s´asseca la fusta i llavors es tallen unes llenques a mida i es seleccionen, perquè, sabeu, el gramatge sortint pot tenir alguna cosa en unes i en canvi d´altres són realment bones. I...quan vaig escoltar la història del Dan L. jo li vaig preguntar : “pots trucar-lo... calla,no , li vaig dir si em podia donar el número de telèfon d´aquest home per...i ell em va dir : “ No, no...no crec que ho faci, no voldrà vendre segurament...”. “ Bé, pots preguntar-li, almenys ?” . I ho va fer. La contesta arribà, no volia vendre perquè ell , bàsicament, la volia fer servir per fabricar les seves pròpies guitarres. El cas és que a mi em resultava pesat d´haver d´estar insistint tant, així que li vaig enviar un darrer missatge explicant-li que tenia una bona oportunitat de que em fessin una guitarra només pels materials i li demanava que fixés un preu, el que fos. Ell em contestà que el preu seria molt més alt que el que es paga per una feina normal,i jo vaig tornar a insistir : "si, però quan de més ?" Finalment ell em va donar una xifra, xifra que a qualsevol li hauria fet exclamar : Oblida´m !. Però jo li vaig contestar : Perfecte, em sembla perfecte. Aquí tens els diners. L´home de seguida va exclamar : Però què dius ? No puc vendre a aquest preu, si només es tracta d´un tros de fusta ! . Però jo li vaig dir que ja estava prou bé.

Així que vam enviar la fusta al James Olson a Minnesota. I ell em va trucar uns dies després per dir-me : "David, em sap greu dir- t´ho però aquesta fusta no crec que sigui d´Adirondack, he vist molt Adirondack a fires i mostres i no n´he vist mai cap amb un creixement com aquesta. Segur que és una fusta bona i et faré la guitarra, però no vull que et sentis enganyat". Jo li vaig contestar : bé, vols saber com s´ha esdevingut tot això ? I li vaig explicar tota la història i ell, escèptic, em va dir : "Bé, l´única cosa que puc fer és portar una mostra a un amic que treballa a la universitat perquè l´analitzi, tot i que no crec que"...o.k.,o.k., li vaig contestar, porta la mostra al teu amic i fes el que hagis de fer.

Unes quantes setmanes després, vaig rebre una trucada de James Olson : "Ei hola, aquí en James...escolta, només per curiositat, no podries donar-me el nom del paio que té aquest Adirondack ?". Li vaig dir : "Noooo.- riu sonorament al explicar-ho - No es ven". Però jo tenia una tapa, una tapa com aquesta, un tros d´Adirondack que havia crescut molt lentament. I en va sortir aquesta guitarra, que sembla un vell violí. I aquesta tapa d´Adirondack el que fa és que el so sigui molt bo, molt brillant. Aquesta fusta dóna una definició en la freqüència més alta que es tradueix en un so clar i preciós, sabeu ?

I normalment – en David comença a tocar altre cop – jo toco tapes de cedre Olson perquè a mi m´agrada l´escalfor del so quan aquest es trenca al tocar, normalment molt ràpidament. En aquest sentit , el compensa. En canvi, a l´agafar aquesta guitarra, ella m´està dient : Ei, que jo sóc un arbre que he trigat molts anys a créixer, què esperes de mi ? Llavors és quan intervé la freqüència de la nota, és a dir, la nota té un recorregut de principi a fi que amb aquesta guitarra es materialitza molt més profundament. Té alguna cosa especial. I el que m´enamora d´aquesta guitarra és l´espectacular herència en termes de fusta i la senzillesa en com es vesteix amb aquesta forma. És com una mena de màquina mil.lenària o alguna cosa semblant... saps ?.

I aquesta és la història de la guitarra que em va fabricar en James Olson l´any 1996. 

( David Wilcox és cantant de folk )

Història d´una guitarra ( I )

( versió lliure traduïda d´un vídeo de l´Acoustic Guitar Magazine )

Assegut, en David Wilcox va explicant la història de la guitarra que té a les mans. L´acarona, com si fes temps que no la veiés. A la seva veu, se li afegeixen les notes, disperses com magarrufes fetes a una mascota després de dies de no veure-la , de la guitarra. Fins que s´endinsa en la narració... que fa més o menys així :

Veieu aquesta guitarra ?. Aquesta guitarra “ Olson” va ser feta per a mi pel James Olson, després de que la meva Olson favorita fou robada. Recordo que quan li vaig proposar de fer-ne una de nova, ell em va dir : David , em sap tant de greu que només et cobraré pels materials. Jo li vaig dir: No, James, no,no, au vinga, això no seria just. I ell em va contestar que val, però que de totes formes em faria un bon tracte. Bé, jo em podia permetre una bona guitarra, però si ell me n´havia de fer una amb un bon tracte, llavors jo havia de gastar els diners que fessin falta...i per la fusta també.

D´altre banda, per aquella època coneixia un paio d´Ashford, a North Carolina, que fabricava complements d´ivori per a guitarres...clavilles, decoracions...aquesta mena de coses...i aquest paio tenia un caràcter interessant, sabeu, d´aquella mena de persones que quan una cosa li agrada la persegueix fins a la fi del món. A més tenia coneixences interessants relacionades amb la seva passió per les guitarres i quan jo li vaig explicar la història de com en James em fabricaria aquesta guitarra, em va dir : Bé David, potser podria parlar amb un amic meu i...bé, voldries tenir una Olson amb una tapa de fusta d´Adirondack ?

( Aquest tipus de fusta de pi, avui en dia pràcticament extingida – els boscos amb els exemplars més vells a la zona del mateix nom,als Appalaches, a l´estat de Nova York, van ser totalment consumits-, es feia servir fins abans de la segona guerra mundial en la fabricació de la majoria de les tapes de guitarres als Estats Units d´Amèrica. Actualment la fusta es treu d´arbres més joves plantats en entorns diferents al del seu orígen, de qualitat inferior ).

Jo li vaig contestar : Em pensava que no en quedava cap, enlloc. Seria, ja saps, maquíssim, poder-la fer. I ell em va dir : Bé, n´hi ha encara...un...i jo li vaig contestar : Digue´m més (en David riu ). I ell em va comentar : ¿ Saps colega ? Hi ha un fabricant de guitarres a Tenesse , la dona del qual treballa pel servei forestal. A ells els hi agrada molt sortir a fer senderisme. Aquest home, en una de les seves sortides, va descobrir un pi d´Adirondack a les Smooky Mountains, a dalt de tot d´una cinglera. El va reconèixer de seguida, una cosa així no es veu tots els dies... i res, era allí, esperant, tot i que mai va pensar a tallar-lo perquè era dins d´un bosc protegit. Poc després però, hi va haver-hi un huracà a la regió, un huracà que va passar sobre les Smookies de tal forma que, quan hi va tornar – s´hi apropava, sabeu, per aquella regió remota des que va descobrir aquella joia -, aquell arbre s´havia desplomat totalment. Les arrels tenien poc a fer, perquè l´arbre havia crescut en un terreny realment rocós. Eren curtes, no s´hi podia fer ja res, per ell.

La cosa curiosa del pi Adirondack és que si el seu entorn natural canvia mentre l´arbre creix, aquest creixerà molt més ràpid ; no importa l´edat que tingui, un arbre pot haver estat creixent lentament durant tres-cents anys i si, de sobte, cau un arbre que havia tingut al seu costat tota la vida, veurem immediatament que la seva fusta fa uns anells molt més grans producte d´aquest canvi, un cop el tallem, i ho farà just en el moment en què el canvi s´ha produït. El fet és que avui en dia, aquests anells tant grans els trobem en tots els Adirondack, perquè són arbres de creixement més ràpid, al no estar en el seu entorn natural. I és impossible trobar llesques de fusta amb els anells tant junts com aquesta que tinc a les mans.

Doncs bé, l´Adirondack ja no creix a les Adirondacks però si que creix a les Smookies i aquest en particular havia crescut en un lloc on pràcticament no hi havia aigua ni terra on créixer, de fet les arrels estaven enganxades a la roca. És a dir, havia crescut amb una lentitud màxima i es podia imaginar perfectament la meravella que podria guardar dins seu. I aquest paio va veure aquest arbre, i el va veure caigut, i li va dir a la seva dona : “ Pel bé dels fabricants de guitarres, hem d´agafar una taula d´aquest arbre “. Així que la seva dona va anar a veure als seus superiors i els hi va demanar d´agafar una taula i ells van respondre : “ No, és un bosc protegit no es pot fer de cap manera “. “ ¿ De veritat que no ? Només es tracta d´una taula, l´arbre ha caigut “- va argumentar ella. “ No, no podem fer cap excepció, és un bosc protegit “. A l´escoltar aquesta resposta, aquest paio certament va agonitzar mentalment : “ Un petit tros d´aquesta fusta és molt més important que cap altre cosa “. I ell que és un fabricant de guitarres...¿ que podia fer ?.

Mehldau ( fi )

Retrat sota el gel

L´home em reconeix. ¿ No eres tu a les Roques de la Coca ? - em pregunta amb veu lenta -. Va lent, el pas descompassat. Ell ha triat el mateix camí que jo, però de l´inrevés. Els homes som així. - Ja veus, anar passant el matí...deu – Ho diu com qui va matant les hores com pot. Jo he seguit un primer camí més aeri. A dalt, les vistes eren tranquil.les, de matí del món, que diria Gracq, un matí fred en el que cap somni emana encara el seu tuf d´estable ; un món sense ressonància.Així mateix, fred, sense ocells ni vent i amb el sol desfent boirines rera els Emprius. Les obagues blanques de rosada i el camí, al pas dels roquetars, trenat de riuets de gel, atents a la passa despistada. Cal petjar bé, la terra és dura i el món, serè sense cap eco del que va ser potser en un altre moment, en una altre estació, en un altre temps.

El fred és l´analgèsic perfecte per als cors solitaris. Del pensament aquest al somriure hi ha un instant. És tant fals com la solitud mateixa aquí dalt, on el sol abalteix el rostre al voleiar la carena cap a llevant. Allí on el sol escalfa els petits rius de gel, es percep un moviment de liquació sota la capa transparent : gotes d´aigua cercant un camí ple d´obstacles : ara s´aturen, ara fan una petita ziga-zaga, s´aprimen per accedir dins un pas fi de dos o tres centímetres...el blanc es barreja amb el verd de molsa i el fosc de la terra, com si allí dins s´estigués formant algun ésser a punt de canviar alguna cosa. I tot d´una manera callada, muda, sense veu. Res goteja ni respira. Gener.

Llavors s´arriba a la Canal del Llor, que baixa per després planejar fins arribar a la part suïssa de la muntanya, la que ofereix verticalitat en molt poc espai, i un pas poc conegut del que seria el més agrest, cap a la civilització, personificada en aquest mas de totxana vermella que es diminut però clar allí abaix de tot. El Marquet de la Roca, d´on varen fluir les corrandes de l´exili cap amunt, cap a nord, cap al coll on m´estic de cara a la vall i d´esquena a la muntanya. El record del Vallès perdut. En ma terra del Vallès...

Giro, triant el meu exili particular. M´arribo a la Font de la Guineu, una pica grossa d´aigua criatal.lina. És enmig del bosc, en una torrentera on s´hi arriba pel pla negre d´una antiga carbonera. Goteja l´aigua dins la pica, i els cercles que es formen em tornen a sorprendre per la seva perfecció matemàtica, des dels successius radis fins a la distribució harmònica de les distàncies. Aquí, enmig d´un lloc que els senyals avisen com a refugi de la fauna salvatge. La guineu hi deu voltar, de ben segur a les tardes d´estiu.

Després descens i ascensió altre cop, sense pressa ninguna. Una presa de sol al primer tou de roca on recolzar l´esquena. Perfecte de cara a migdia, el millor sol de l´any. Becaina de gust. I la darrera mitja-hora, de tornada guaridora.  Els ulls, finalment, al retrovisor, amb les ninetes encara ben petites, com si fossin gotes sota una capa fina de gel, a punt de ser esquerdada.