( versió lliure traduïda d´un vídeo de l´Acoustic Guitar Magazine )
Assegut, en David Wilcox va explicant la història de la guitarra que té a les mans. L´acarona, com si fes temps que no la veiés. A la seva veu, se li afegeixen les notes, disperses com magarrufes fetes a una mascota després de dies de no veure-la , de la guitarra. Fins que s´endinsa en la narració... que fa més o menys així :
Veieu
aquesta guitarra ?. Aquesta guitarra “
Olson” va ser feta per a mi pel James Olson, després de que la
meva Olson favorita fou robada. Recordo que quan li vaig proposar de
fer-ne una de nova, ell em va dir : David , em sap tant de greu que
només et cobraré pels materials. Jo li vaig dir: No, James,
no,no, au vinga, això no seria just. I ell em va contestar que val,
però que de totes formes em faria un bon tracte. Bé, jo em podia
permetre una bona guitarra, però si ell me n´havia de fer una amb
un bon tracte, llavors jo havia de gastar els diners que fessin
falta...i per la fusta també.
D´altre
banda, per aquella època coneixia un paio d´Ashford, a North
Carolina, que fabricava complements d´ivori per a
guitarres...clavilles, decoracions...aquesta mena de coses...i aquest
paio tenia un caràcter interessant, sabeu, d´aquella mena de
persones que quan una cosa li agrada la persegueix fins a la fi del
món. A més tenia coneixences interessants relacionades amb la seva
passió per les guitarres i quan jo li vaig explicar la història de
com en James em fabricaria aquesta guitarra, em va dir : Bé David,
potser podria parlar amb un amic meu i...bé, voldries tenir una
Olson amb una tapa de fusta d´Adirondack ?
(
Aquest tipus de fusta de pi, avui en dia pràcticament extingida –
els boscos amb els exemplars més vells a la zona del mateix nom,als
Appalaches, a l´estat de Nova York, van ser totalment consumits-, es
feia servir fins abans de la segona guerra mundial en la fabricació
de la majoria de les tapes de guitarres als Estats Units d´Amèrica. Actualment la fusta es treu d´arbres més joves plantats en entorns diferents al del seu orígen, de qualitat inferior ).
Jo
li vaig contestar : Em pensava que no en quedava cap, enlloc. Seria,
ja saps, maquíssim, poder-la fer. I ell em va dir : Bé, n´hi ha
encara...un...i jo li vaig contestar : Digue´m més (en David riu ).
I ell em va comentar : ¿ Saps colega ? Hi ha un fabricant de
guitarres a Tenesse , la dona del qual treballa pel servei forestal.
A ells els hi agrada molt sortir a fer senderisme. Aquest home, en
una de les seves sortides, va descobrir un pi d´Adirondack a les
Smooky Mountains, a dalt de tot d´una cinglera. El va reconèixer de
seguida, una cosa així no es veu tots els dies... i res, era allí,
esperant, tot i que mai va pensar a tallar-lo perquè era dins d´un
bosc protegit. Poc
després però, hi va haver-hi un huracà a la regió, un huracà que
va passar sobre les Smookies de tal forma que, quan hi va tornar –
s´hi apropava, sabeu, per aquella regió remota des que va descobrir
aquella joia -, aquell arbre s´havia desplomat totalment. Les arrels
tenien poc a fer, perquè l´arbre havia crescut en un terreny
realment rocós. Eren curtes, no s´hi podia fer ja res, per ell.
La
cosa curiosa del pi Adirondack és que si el seu entorn natural
canvia mentre l´arbre creix, aquest creixerà molt més ràpid ; no
importa l´edat que tingui, un arbre pot haver estat creixent
lentament durant tres-cents anys i si, de sobte, cau un arbre que
havia tingut al seu costat tota la vida, veurem immediatament que la
seva fusta fa uns anells molt més grans producte d´aquest canvi, un
cop el tallem, i ho farà just en el moment en què el canvi s´ha
produït. El fet és que avui en dia, aquests anells tant grans els
trobem en tots els Adirondack, perquè són arbres de creixement més
ràpid, al no estar en el seu entorn natural. I és impossible trobar
llesques de fusta amb els anells tant junts com aquesta que tinc a
les mans.
Doncs
bé, l´Adirondack ja no creix a les Adirondacks però si que creix
a les Smookies i aquest en particular havia crescut en un lloc on
pràcticament no hi havia aigua ni terra on créixer, de fet les
arrels estaven enganxades a la roca. És a dir, havia crescut amb una
lentitud màxima i es podia imaginar perfectament la meravella que
podria guardar dins seu. I aquest paio va veure aquest arbre, i el
va veure caigut, i li va dir a la seva dona : “ Pel bé dels
fabricants de guitarres, hem d´agafar una taula d´aquest arbre “.
Així que la seva dona va anar a veure als seus superiors i els hi va
demanar d´agafar una taula i ells van respondre : “ No, és un
bosc protegit no es pot fer de cap manera “. “ ¿ De
veritat que no ? Només es tracta d´una taula, l´arbre ha caigut “-
va argumentar ella. “ No, no podem fer cap excepció, és un
bosc protegit “. A l´escoltar aquesta resposta, aquest paio
certament va agonitzar mentalment : “ Un petit tros d´aquesta
fusta és molt més important que cap altre cosa “. I ell que
és un fabricant de guitarres...¿ que podia fer ?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada