Dos de dos

Avui m´ha passat un fet poc comú com és el d´acabar la tinta primer, d´un punta fina, i després, d´un Bic blau. Dos en un mateix dia. Dos cops en que el traç blau s´anava destenyint dins una o dues paraules. Maldes per escriure i estrenys més la punta. Però res, els estris d´escriure solen tenir un final ràpid . A vegades, inclús,  semblen triar la paraula final on anar a morir. En el primer cas d´avui, estava escrivint el mot desert, m´hi he fixat perquè ha estat just la darrera paraula que volia escriure.

Aquesta sensació sobtada de que s´acaba la tinta succeix poques vegades al llarg de l´any, però no per això deixa de ser un fet que em penso que cada cop està més en desús, com antigues costums associades a objectes obsolets. No deixa de ser també, un avís : la tinta s´acaba. Alhora no deixa de ser un petit triomf fruit d´una perseverança per la qual sento un orgull certament absurd, com quan acabes un quadern on escrius coses com desert.

En fi... tornant avui, ja de nit, també m´ha passat un fet poc comú al llarg del trajecte enmig d´avingudes il.luminades per centenars de fanals : dos d´ells s´han apagat al passar just per sota amb el cotxe. Algun cop ha passat que en comptes d´apagar-se s´han encès. De tant en tant em succeeixen coses d´aquestes, a peu o amb cotxe. Llavors em sento com si posseís algun poder ocult i m´espanto una mica. Però dura poc, perquè quan arribo al semàfor – sempre hi ha un semàfor esperant- me -, aixeco la vista cap a un fanal en concret i penso : Apaga´t ! . I no ha passat mai que s´apagués perquè aquestes coses només tenen cabuda quan no esperes res d´especial, com tantes altres de la vida.