Dafne

Ella li havia demanat una prova d’amor. Podia fer-se tatuar el seu nom al cos, com feien molts futbolistes. Va anar al tatuador que havia obert botiga a la plaça del barri on vivia. En Narcís no ho tenia clar, però quan aquell li va ensenyar el llibre amb totes aquelles fotografies, la vista d’ una orquídia damunt el tou de l´espatlla el va fer decidir-se.  D’ aquesta manera va ser com el seu cos verge fou sotmès per primera vegada a la vibració dels mil cops per minut del pigment agullat sota l’ epidermis de la seva pell. Després, com un guerrer lluint la seva ferida, va anar a cercar la glòria del descans en els braços d' ella.

Va ser una bona pensada de no posar el nom, perquè amb la primera xicota van acabar partint peres. Poc després, vingué la segona, la qual de seguida preguntà pel significat d’ aquella flor. Li ho va explicar, i com a resultat, una margarida va florir-li al ventre. Després foren una petúnia i un lliri. El tatuador, que era molt artista, va començar a aconsellar-li quin tipus de flor i quina grandària així com la tria de colors que  havia de tenir cada nova incorporació ; ho feia amb la intenció d’ anar aprofitant millor cada pam de pell, vist que en Narcís anava de flor en flor i semblava que la cosa anava per llarg. Les dones, l’ abandonaven. S’ havia de ser prudent i saber aprofitar l’ espai disponible, fer-ne previsió : així, entre la margarida de la segona i l’ edelweis de l’ alpinista que havia conegut als Alps hi col·locà la llarga tija de la rosella de la biòloga molecular – que va acabar casant-se amb un odontòleg francès -, encabida al buit precís de tres per tres centímetres situat entre els llessamí de la iogurtera grega i el gerani de la veïna del tercer, una infermera que l’ havia atès d’ urgència a causa de la seva primera angina de pit, feia ja uns anys.

Aquests anys, com sol passar, van anar caient. En Narcís estimava encara, com només es pot estimar l’ amor d’una dona. El tatuador va rebre els honors del gremi i la fotografia del cos d’ en Narcís simulant l’ home de Vitruvi de Leonardo, un mite que impressionava als visitants de la botiga, convertida en lloc de pelegrinatge pels iniciats en la matèria. Pel contrari, al vell tatuat la pell se li anava arrugant i en alguns llocs d’ aquell jardí botànic, les flors començaren a pansir-se.

Tot i així, encara quedava una flor. I un lloc buit, a l’ alçada del cor. Era el toc final de l’ obra mestre del tatuador, el qual,  fidel i amb pols tremolós, va executar a l’ obrir-se testament.No va ser una flor sinó tan sols un cor, embolcallat dins un coixí de roses flotant en aigües tranquil·les. Poc després van convertir-se en cendres, les quals van ser enterrades sota el llorer de la Dafne, la dona del tatuador que sempre se’l va estimar, aquell cos ple de pètals gravats al llarg dels anys.  

Però això, com se sol dir quan se n’ acaba una, és una altre història.