El paisatge guarda una fina capa enllustrada de bellesa damunt seu : el Garraf més salvatge, diuen les cròniques de la Wikiloc quan s' arriba a Vallgrassa i un es disposa a fer el tram fins al pla de Querol. I és ben cert, perquè el camí dins la torrentera seca on encara els pins bosquegen la blancor de pedra, el silenci de petita vall - amb la perdiu, les caderneres i les primeres sargantanes fregint-se al sol - es fa evident i així els turons, van apareixent un a un a mesura que el camí remunta cap a la carretera orientada a mar, en una pujada deliciosa envoltat de tota la vegetació baixa que em fa constatar tota la mediterranietat del lloc , feta d' argelaga i romanins. Dalt, la vista s' exten damunt el parc. La calcarietat d' aquest Garraf blanc , el perfil arrodonit dels turons lliscant pel cel blau amb un estol de núvols encara més blancs gaudint-lo en una passejada semblant a la meva, obren el petit miracle il·lusori del que és perfecte. La primavera emergent hi ajuda i el margalló, sempre atent a qualsevol bri de vent, sentencia : endins, la pedra.
2 comentaris:
La puresa de la pedra calcària, que exteriorment se'ns mostra humil i eixorca però "endins", és té del misteri del treball de l'aigua.Prou que ho saben els margallons.
Si, vaig fer una descoberta mab els margallons, com amb els xipresos en estat salvatge a Corfú, ja fa una pila d' anys.
Publica un comentari a l'entrada