Sanguificació

Cireres a la boca, tornant de l’ hort. Un sabor de fruita madura i dolça, que ha sabut esperar el seu moment – com  cos de dona,  vi dins  àmfora,  llençol de matinada - fins les primeres calors, les quals ja es deixen notar al pujar els graons de ciment del Tomaset : una escalfor m’ arriba fins a la part baixa del turmell, quan el sol ja és post. 

I a la boca, un gust gaudit com el tros de terra que trepitjo, l’ horitzó calant-se de una primera foscor, batecs d’ ales petites, aigua a les mans i la muntanya, al fons ; el cos en moviment pausat, la ment perfectament alliberada i les papil·les gustatives oferint tot això com si  aquest minúscul univers de sensacions i d' espai es pogués menjar, sanguificant-lo després arreu del cos, mistificant-lo inclús, eternitzant-lo.