Sota la figuera

L’ intent d’ escriure sorgeix arran d’ asseure’ m al penúltim graó de l’ escala del baixador, sota la figuera gran que creix a l’ esquerra. A la dreta, la tanca de l’ hort del Vives, mig abandonat, on l´emparrat creix inalterable , fruint pàmpols a mansalva, agermanant els verds a banda i banda del passadís ; en un punt, s’ estira el fil del jonc d’ una branca per unir-se al de la figuera : la parra necessita on agafar-se i quan no pot fer-ho, mira d’ entroncar-se ella mateixa. La necessitat de l' escriptura té una mica d' això. És cridaner, d' altra banda, el contrast relligat  sec i fort del seu tronc  principal amb tota la tendresa de les tiges membranoses sorgides com per art de màgia, estirant-se per totes direccions . També així és l' escriure, quan tot rutlla. Pel contrari, la figuera manté un esquelet que l’ hivern dibuixa amb precisió d’ arquitecte i que la primavera cobreix de fulles grosses i perfumades ; l’ important de tot plegat és a sota, on si es té la sort de disposar d’ un bon seient i l’ afegit d’ una mica d’ airet – una bona marinada suau que el passadís llarg del baixador, orientat de llevant a ponent sempre afavoreix – el resultat és òptim : a bona hora de la tarda et trobes que el cos desfà tensions i els ulls poden perdre´s al petit horitzó del que és potser un dels darrers reductes d’ un poble que va ser així durant molts anys, probablement segles.

Podria tractar-se d’ un tram d’ aquestes pelis independents que es fan avui en dia, properes a un documental , sense més música que la de la tarda silenciosa trencada pel so dels ocells travessant les tanques d’ ambdós costats del baixador, les papallones papallonejant, les veus d’ uns nens xipollejant en piscines de plàstic, amb l’ edat suficient per jugar a defensar ciutadelles imaginàries ; i jo  respirant la tarda, assegut perdent el temps, pesant figues... recordant el que un vell fuster em deia fa anys que a l’ estiu, el millor és ser a sota una figuera. Llavors viatjava, lluny sovint, cercant el que tenia sota a casa . Ho vaig trobar a Sardenya, en un camí de ronda ; en un carreró d’ Atenes, envoltat de ruïnes ; sota un xiprer en una cala de Kerkyra ; en un xiringuito de platja una nit a Acapulco; vora un dels ponts de Praga o de París, ves a saber ; al Pirineu sempre hi ha un lloc així, perfumat d’ avet i amb els peus nus dins un riu ; en un jardí de Viena ;  en una platja humida d’ estiu, vora un far, a Escòcia ; a l’ Empordà, davallant la vall de la Santa Creu. A tants llocs més...el cas és que si me’n recordo és pel fet d’ haver-ho intentat escriure, en les nits d’ aquests viatges on la resta potser no importava tant, o gens ni mica. O res, al capdavall. I on tots aquests moments, tots junts, no serien més que unes hores, molts d’ ells molt menys dels que em passo assegut en aquest penúltim escaló del baixador, sota la figuera, on ara un gat, sobtat, se’ m queda mirant entre els pàmpols de la parra uns breus segons com si jo fos un intrús, alarmat de posseir només una estona el seu minúscul territori, mig abandonat, de l’ hort del Vives, del qual no en sé res de fa força temps.