Hi ha alguns dies - molt pocs - en que un es reconcilia amb el món de manera universal, tenint en compte la seva evident variabilitat. Ho confirmen cadascun dels rostres cansats de darrera hora de la tarda quan, sota un primer sol gens aigualit, els elements vius de la ciutat respiren alleugerits l' anonimat d' un sentiment gens impacient ni presurós, sinó més aviat de pau sobrevinguda després d' una magnífica tempesta primaveral. És com si portessin mil anys sense gaudir de tot allò que mai sabran fixar en un dia com avui però que en canvi, els farà passar lleugers tots els anys de la seva vida, quasi bé sense adonar-se' n. D' altres,no sé si malauradament, seguiran cantant als camps de maduixes per sempre més, com si fos ahir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada