L'entrevista

1.

-Mai hi ha hagut un pla previ. Li dic això perquè les històries tampoc en saben, contràriament al que es pugui pensar, de plans previs. I sobretot les que no han passat encara, si em permet d’afegir. Les ficcions són tant o més improvisades  que les realitats, almenys en el meu cas.-

Dit això el famós escriptor es mira la seva interlocutora amb un cert desafiament als  ulls. El que acaba de dir no és pas veritat, o almenys no es correspon al guió preestablert. Ja prou que ha hagut de suportar les exigències de la direcció d’adaptar-se a una entrevista pactada amb anterioritat per ara haver d’aguantar  una sortida com aquella en un directe rigorós del programa més vist a la televisió. A quina mena d’esnobisme treu  aquella resposta mentre se la mira tot creuant els dits de les mans, deixant els polzes ben rectes damunt la camisa immaculadament blanca amb aire de satisfacció ?.

-Les ficcions són creació, i com a tals, sorgeixen del no-res- Rebla ell des del seu púlpit particular. Una altra sortida de to, amb l’afegit d’aquell somriure sarcàstic i foteta que deixa anar quan decideix fer la seva, caigui qui caigui.

El famós escriptor sempre té un pla previ.

-Però bé deu saber que totes les ficcions tenen la seva base en històries reals i que aquestes solen ser acabades, és a dir, proveïdes d’un principi i un final. -

Aquest ha estat el comentari d’ella just abans de la resposta fora de lloc. Ella  li retorna la mirada ; la càmera, ara, la cerca en un primer pla damunt el seu rostre d’ulls rodons i petits, de nas prominent i llavis ara fermats. Inquieta, baixa el cap fins els seus papers ; per guanyar una mica de temps tatxa la darrera pregunta que ha provocat la resposta inesperada. Fins aleshores, tot havia anat com una seda. Ha d’actuar ràpid. Es mira la següent qüestió, se n’adona que no la pot fer perquè el guió s’ha trencat. Com pot parlar del procés de creació de la seva innovadora darrera novel·la a partir de la idea de l’existència d’un pla previ, si ara ho nega ? Tota la novel·la es basa en això !.

Davant d’aquesta situació, somriu i aixeca el cap. Tot plegat no ha durat ni cinc segons i als espectadors els hi agrada de veure com després d’aixecar el cap d’aquella manera, esbossa aquell somriure seu entremaliat amb un punt provocador, nogensmenys és famosa per ser incisiva sense semblar-ho, amb aquell aire de no haver trencat mai un plat. Quan somriu així, a les vores del nas li sorgeixen dos plecs diminuts realment encisadors per qui s’hi fixa ; els pòmuls, sempre frescos, resplendeixen a les llums dels focus i al front, previ alçament de les celles, li apareixen quatre fines arrugues que finalitzen, més amunt, amb el moviment de dos rínxols sempre rebels . Quan somriu així és que està a la defensiva i si un desxifrés aquells ulls petits i rodons mirant al famós escriptor en aquell precís moment, la paraula que hi sortiria fora la de malparit i probablement la d’egocèntric, per no afegir-ne alguna de més. L’escriptor ja ratlla la setantena d’anys i el cap, ben blanc, seria una metàfora de totes les canes airejades al llarg dels darrers trenta anys. El mira directament als ulls, empetitits per les bosses que hi té a sota, d’un color fosc d’intencions.  Ella decideix  tirar pel dret. La resposta d’ell, en aquest sentit, havia estat prou clara, abans de l’atzucac :

-Això no és pas veritat. No té cap ni peus, senyoreta.-

Una resposta prevista, inalterable als atacs pretesament durs d’ella. Una resposta freda i contundent, com tot el seu ésser, adust i intel·lectual, fins i tot aspre. Una imatge de l’home reflexiu i brillant, que ha anat modelant al llarg de la primera mitja hora de programa tot esperant un canvi oportú per adoptar el posat d’ara, més  relaxat, com si estigués al propi sofà de casa seva mirant-la a ella a través de la pantalla. Desitjant-la. Sabia la resposta, com sabia les preguntes que ella li faria. Tirant més enrere, la seva negativa provenia del comentari que ell va inserir-li per poder respondre d’aquella manera.

-No, només l’ha hagut de manipular per crear aquest efecte. Un simple efecte, només això ; i no gaire bo, per cert. És, textualment, la crítica que li vaig a llegir a L.F., del diari E.N. I disculpi l’atreviment.-

Havia de citar L.F., la manera de fer-ho quedava a les seves mans. El contracte signat així ho exigia, però el famós escriptor, a més, va posar-hi especial èmfasi, en aquell nom.

-No necessàriament. No cal anar més enllà de la realitat per demostrar-ho, no cal inventar mons imaginaris ni noves formes d’escriure. No he pretès mai això.-

Si precisament volia destruir  la crítica més afinada del  la seva nova novel·la tenia que fer-ho subtilment, com qui no vol la cosa. I així ho va escriure, com si d’una obra de teatre es tractés.

-I no és així ?- Havia de ser aquesta, la pregunta, i per fer-la, res millor que la seva resposta anterior :

-Ja veig per on va vostè. Vol demostrar-me la idea del principi i del final, però no cauré en el parany. L’entrevista es pot moure per aquests mateixos paràmetres però mai, i repeteixo, mai, podria comparar-la a la meva obra. Fer-ho seria pensar en el simple fet de que ficció i realitat sempre tenen, al final, masses punts en comú.-

Era brillant, perquè ella l’havia interromput abans pensant-se que el sorprendria. Potser que fins i tot el faria sentir incòmode.

-No, deixi’m posar-li jo, l’exemple. Aquesta mateixa entrevista, suposem que ja ha estat preestablerta. Suposem, pel cas, que vostè i jo haguérem pactat preguntes i respostes abans de fer el programa i que jo hagi decidit, pel meu compte i risc, iniciar-la pel final però respectant escrupolosament totes les preguntes.-

Si senyora ! Un gran exemple, un perfecte exemple ! L’exemple podia ser qualsevol però ella havia anat a triar precisament aquell. Genial ! No l’havia decebut, era el tipus de dona que no es deixaria humiliar d’aquella manera, per més que la direcció l’hagués posada entre l’espasa i la paret. L’editorial havia pagat molts calés, per aquella entrevista. Però ella, almenys, el faria suar, tot respectant les seves normes, es clar. I per això li ho va dir, quan repassaven el guió, sense donar-li importància, tot mirant-li descaradament els pits :

-Posa l’exemple que vulguis, preciosa. La imaginació sempre és font de les més grates sorpreses...-

El guió, ja l’havia preparat bé, abans de trobar-se amb ella.

-Perdoni, perdoni...no , no, no...el meu llibre té la claredat suficient perquè el lector construeixi la seva pròpia realitat, partint de tots els fets i personatges que hi són presents. La successió temporal, talment -i en això li haig de donar la raó – si que està volgudament partida, amb la intenció precisa de que tothom arribi a la mateixa conclusió, partint, és clar, de camins diferents. En aquest sentit potser no hi ha una història sinó vàries, i aquest és un recurs ja plantejat abans, gens original, d’altra banda. Però per això, efectivament, hi ha d’haver un pla. Deixi’m posar-li un exemple...-

Res més senzill que un exemple, o que una comparació, per adoptar un aire  de falsa humilitat en la seva resposta , de xai que va directe a l’escorxador. En això també li havia donat llibertat d’acció, la direcció del programa li ho havia suggerit per tal de no irritar més la seva presentadora.

-La voluntat de contextualitzar un principi i un final des del principi mateix de la novel·la és com mirar un prisma des de diferents costats, però tots alhora. Els personatges queden com difosos, poc clars ni definits i la història es mou com aquell personatge kafkià recorrent passadissos i cases estranyíssimes, producte d’algun malson reciclat per fer-lo passar per realitat. A més, hi ha l’existència de la famosa paradoxa temporal, habitual en aquesta mena d’obres, per més innovadora que sigui. –

Aquesta afirmació definia a la perfecció el que li havia semblat la novel·la a ella. En aquest sentit, se sentia satisfeta, perquè aquell vell verd no li havia posat cap objecció.

-Parlem-ne – va respondre ell uns moments abans.

-Li sembla que parlem d’aquesta voluntat de contextualitzar principi i final a la seva nova novel·la?- La pregunta era, textualment, imposada. Potser la única de tota l’entrevista.

2.

Decideix , doncs, tirar pel dret, amb tota aquella idea de la contextualització. Utilitza la seva veu més calmosa i afectada, tot dient-li :

-Senyor Garvás, quan li he posat l’exemple de l’entrevista, estava contextualitzant una idea, no sé si n’ha adonat...-

L’escriptor famós somriu, inquiet. Ella s’acaba de saltar  el guió. La creia més intel·ligent. Mira cap al realitzador, que se’l mira amb una còpia – la que segueix  fil per randa – de l’entrevista amb cara d’incipient pànic. Ara li ha de preguntar pel procés de creació, pel pla previ. Intenta arreglar-ho, mirant-se-la amb una espurna d’odi als ulls.

-Es refereix al procés de creació de la meva obra ? – diu ell tot sil·labejant clarament les paraules.- Al pla previ ?- afegeix apujant el tot de veu.- De la contextualització ja n’hem parlat fa una estona-.

-Sí, per suposat.-diu ella mentre li somriu càndidament.- Qui no hagi llegit el llibre, no pot situar-se en aquest context del que estem parlant. I el llibre, en sí mateix, té l’esquema propi d’una entrevista, d’un diàleg on hi ha dos personatges, alterats per una sèrie fets que els van fer retrocedir en el temps, paulatinament, començant pel final però alhora, presentant-ne un principi, perquè la novel·la, Sr. Garvàs, té un pla previ, totes en tenen un. Pretendre el contrari és ...-

-Un moment, senyoreta Roles, això no ho pot dir ! – diu indignat el famós escriptor.- No segueixi per aquí ! . Ja li he dit que no hi ha un pla previ !- afegeix mentre amb el dit assenyala involuntàriament el seu plec de papers-

Ella se’l mira i llambrega el realitzador, el qual li fa que no amb el cap tot senyalant-li els papers. Què punyeta passa ? No s’ha saltat ell el guió , amb aquella darrera resposta ? Que no ho ha vist o què ?.La realitat però, és que al guió del realitzador el que no hi surt és el darrer comentari d’ella. Si el famós escriptor decideix canviar la seva resposta, a ella no li correspon la prerrogativa de canviar res. El contracte així ho estableix. A més, el realitzador només es fixa en les respostes d’ella i no en el sentit propi de l’entrevista, de la qual fa estona que no entén res de res.

-¿I perquè no ?. Si hi hagués un pla previ a la seva novel·la, això no haguera passat i vostè no seria, probablement, un podrit i fastigós escriptor farcit de diners.-

Ella no ho ha de dir això, i de fet, no ho diu. Només ho pensa, com també pensa en la seva feina, el programa, el realitzador, que se la mira amb aire suplicant. Torna a baixar el cap i decideix rectificar, satisfeta de moment per haver posat en avís en Garvàs. Llegeix, doncs, la següent pregunta que té escrita :

-Bé, doncs parlem del procés creatiu. ¿ Amb un pla previ , no ha temut mai de caure en un cul de sac pel que a la història mateixa es refereix ?- La pregunta no la deixa en gaire bona posició, tal i com temia. Pot escoltar uns murmuris entre el públic . L’escriptor famós, somriu, alleugerit.

Això ja és una altre cosa.

-Disculpi aquest estirabot, senyoreta.- diu tot espolsant-se una mota de pols imaginaria dels pantalons.-Bé, com li deia, no hi ha un pla previ, i li explicaré, ara sí, el perquè. La raó fonamental...- El gran escriptor comença ara una argumentació contundent, que dura una bona estona. És el que hi havia previst. La periodista, però, sap que el seu guió de l’entrevista és el correcte, el pactat per ells dos. Està clar que ell ha trencat el guió deliberadament, i això l’ intriga. Ho havien deixat en la contextualització, un element important per en Garvàs. Mentre ell segueix parlant, la Laura Roloas repassa aquell punt.

Ell havia respost tot introduint aquell tema :

-S’equivoca, senyoreta. Per poder entendre aquesta idea, cal poder contextualitzar principi i final, a pesar de ser un de sol. És, en definitiva, la voluntat de situar en un mateix pla la idea aquesta de que el temps és un element perfectament permeable en les mans de l’escriptor, i pot, i li repeteixo, pot fer-ho sempre sense haver de pensar en la pròpia continuïtat de la història, la qual pot evolucionar endavant i enrere, segons com es cregui convenient. L’important és contextualitzar la història, no sé si m’explico.-

La intervenció precedent d’ella, la recordava perfectament :

-Vol dir que aquesta idea és factible ? Perquè, sincerament, no crec que això que explica pugui ser possible. Jo he llegit la novel·la, i em penso que soc prou intel·ligent com per haver-ho hagut de percebre, i no ha estat així. La linealitat de l’obra hi és sempre, des del moment de l’inici de la lectura. Si vostè, a l’escriure-la ha pretès una altra cosa, a mi, francament, se m’escapa. De fet, m’hauria d’explicar exactament aquesta idea.

¿ I a quina idea es referia, realment ?. Mentre la càmera se centra en la llarga resposta d’en Garvàs, ella comença a adonar-se de per on l’ha portada, en aquell entramat de preguntes i respostes.

-Miri, jo crec, efectivament, que la meva novel·la és un avenç, en el sentit profund del terme. La inestabilitat del procés creatiu ha creat una realitat on la idea principal és la de mantenir el seny constructor de la història sense perdre una capacitat de sorpresa per la lògica pèrdua de consciència verbal     provocada alhora per la voluntarietat d’adaptar-me a les circumstàncies del moment.

Bufa, quina resposta ! D’intel·lectual pedant inflant-se desdenyosament damunt el seu pedestal particular. Li va recordar la crítica d’un periodista sobre l’obra d’un pretès pintor d’avantguarda, que l’havia fet riure . Havia dit que feia “ jacksonpollocks” amb les seves ejaculacions. Doncs això era aquella resposta. D’on sortia tot allò ?. Fixant-s’hi una mica   ho entén. Fa referència a la idea conegudíssima  de que és la pròpia història la que evoluciona per si sola, com si tingués vida pròpia. Simplement l’ha farcida, perquè d’això en sap molt, l’escriptor famós. Una idea on l’escriptor passa a ser una mena d’ésser privilegiat, afortunat o potser fins i tot triat- tot dependrà del propi ego del qui ho explica – que transmet, evidentment, una gran obra. Garvàs simplement ho decora, amb una explicació volgudament complexa en la qual ningú s’hi fixarà, perquè el que importa és l’efecte immediat. Clac ! Com el petar de dits del mag, exigeix la següent pregunta. En aquest punt, ella tindria que haver fet una pausa més llarga, però és clar, ella mai les fa, aquesta mena de pauses ; ella ataca, i això, de vegades – ara se n’adona -, debilita.  Ha volgut collar-lo, ella també ha pecat de pedant. Havia entès res, d’aquella resposta ? No, és evident que no, perquè ha tirat per la crítica fàcil, la de L.F., sobre la linealitat de l’obra i els efectes falsos creats amb traça, però evidenciats per la paradoxa temporal. Al final, és així, i pretendre el contrari és enganyar al públic deliberadament. Aquesta era la idea a la que feia referència en la seva pregunta posterior i no a la banalitat de  que la història tenia vida pròpia.

Tot això, ja ho sabia, l’escriptor famós. Per això la pregunta era ben senzilla de fer :

 -Molts diuen que la seva novel·la suposa un avenç, pel que fa a la construcció de la mateixa. ¿ M’ho podria argumentar ?-

Té. Pregunta directe. A ella ja li anava bé, i no va posar-hi problemes.¿ I abans d’això ?  La resposta a la primera pregunta realment interessant, la de la meta-ficció :

-Si, evidentment que es tracta de meta-ficció. Era necessari introduir aquest mecanisme per poder arribar on volia, però afegint-hi tot l’element temporal, la qual cosa va ser realment complicada. Per a l’enteniment de la novel·la, vull dir. Vaig haver de reescriure capítols sencers per poder donar sentit a tota la història, en el sentit- valgui la redundància - d’arribar a aquesta idea de superar inici i final, de fer-los múltiples , d’anul·lar-los en definitiva tot creant un pla únic i dimensional.

La meta-ficció, la paradoxa temporal, el moviment propi de la història, la contextualització ; la destrucció de la crítica i el punt final : el trencament de guió amb l’afirmació de la no existència del pla previ i la justificació, ara, de l’obra mestra, un cop ha superat tots els esculls. Tot un pla desplegat amb minuciositat davant dels seus nassos i a sobre, amb el seu consentiment. Es creia que el podria atrapar i ara admet en el seu interior, que potser sí que és davant l’obra més perfecte mai escrita, sinó fos que hi ha sempre un pla previ. I això ho sap ella, però ja és massa tard per aprofitar-ho.

-...i no voldria allargar-me més, però em penso que ha quedat ben clar el perquè tot conflueix cap al final, que no deixa de ser el principi de la història, precisament per a la no existència d’un pla previ. Els elements sempre hi són, només cal saber-los cuinar bé, senyoreta Roloas.-

Al sentir el seu nom , el cos d’ella es redreça i torna als papers, amb la sensació d’haver estat vençuda. El temps s’acaba, cal anar acabant.

I abans de la meta-ficció ? En cap cas una explicació de l’argument de la novel·la.

-I perquè no ?- havia preguntat ella a la reunió prèvia.

-Perquè al final, l’argument d’una meta-ficció pot ser-ne el seu principi.-

-I li ho puc preguntar,  això ?- va fer ella amb sorna.

-És clar que si, faltaria més.- I els ulls se li van empetitir fins quedar-se com dos fils negres.

I li ho va preguntar, només començar, abans del bona nit de rigor.

Ara ja no hi ha res a fer. Ha tatxat la darrera pregunta. Ja no queda argument, se n’adona perfectament. En Garvàs se la mira, amb commiseració. L’ha ben enganyada, a ella i a tothom. El realitzador somriu, mentre comença a sonar la música indicadora de que a la televisió, ja surten els títols de crèdit mentre la càmera es centra en la figura d’ella i la d’ell, ara drets, conversant amb cares contraposades.

Epíeg

(off the record )

-Una bona jugada, lo del pla previ, Sr.Garvàs- Li diu ella tot mirant-se’l amb curiositat.

-Era necessari, ja sap que sempre hi ha d’haver un gir inesperat, en qualsevol història, sinó no hi ha manera d’atrapar al lector. Li prego em disculpi, i perdoni també l’atreviment d’haver mencionat els seus pits, ni que fos de passada, però penso que era necessari per poder acabar de reblar el meu personatge, ja m’entén. Suposo...-

-Bé, almenys m’he pogut desfogar a gust, en alguns moments. M’ha posat dels nervis, li ho ben asseguro, tot i que al final, això de perdre ja sap que no m’agrada gens. M’ha fet passar un per un mal moment, quan ha dit que les ficcions surten del no-res. I amb tot allò de la contextualització..-

-Ha, ha, ha ! Sempre cal donar pistes falses, per fer-ne creure d’altres, Laura. En fi, que no he guanyat pas jo, sinó la història. Al final sempre guanya ella.- afegeix el famós escriptor amb certa melangia.

-Bé, doncs ja la té, la seva història. I ara, si em disculpa, haig d’anar a dir-li quatre coses al meu realitzador.-

-No sigui massa dura amb ell...no en sabia res, de tot això. Ell només...i com tots...només compleix ordres.

-I vostè ?-

-Jo? – Somriu ell. -Jo simplement les transcric. – Per això tinc el vídeo de l’entrevista.

I dit això, marxen del plató, on les darreres llums ja s’apaguen.