Raons de ser

Avui escric escoltant la ràdio per l’ordinador. Un podcast del programa “Toma uno” de Radio3, i comença recordant que avui, en Tom Petty haguera fet seixanta-nou anys. Amb la cançó “wildflowers”, del 1994, un disc que recordo haver comprat a Andorra, al Sant Eloi, quan encara aprofitàvem un dia d’esquiada per comprar mantega i melmelades franceses , omplir fins dalt el dipòsit de benzina i afegir-hi un cartró de Chesterfield americà al contraban habitual d’aquells dies on l’IVA havia substituït les mancances del règim d’anys anteriors, els de la infantesa, quan fer uns kilòmetres per Andorra o França era com aterrar en un altre planeta, més encara com anàvem disfressats amb monos i “descansos” que ens feien sentir com una mena d’exploradors retornats d’alguna galàxia perduda. Cues interminables i llums de tots colors passant vora el baf dels vidres on la neu dels esquís es fonia amb llargs regalims desdibuixant la nit on de vegades, la lluna eixia més tard, quan la carretera ja baixava, tranquil·la i serena cap a casa.

M’he recordat d’aquells temps dels quinze anys, avui, tornant a pujar un turó on feia anys que no hi anava. És curiós com alguns camins no s’obliden, sobretot si s’han fet molts cops durant una època de la vida. I aquest és un d’ells. La raó, senzilla : en aquella època, sense carnet de cotxe, tot el que caminava era des de casa. I per arribar fins dalt d’aquest turó, podia esmerçar dues hores ben bones, i seguir encara dues més, abans de tornar. Llavors caminava amb gos, i no hi havia ningú. Aquesta tarda, tampoc. Llavors el camí era menys fressat, i el senglar no hi deixava quasi bé rastre. Ara el bosc és més brut tot i que si es mira bé, segueix generant les mateixes sensacions segons els trams : fins que no s’arriba a la zona de roca, el bosc transita en giragonses que a l’inici puja amb força i després, transita per un pla on els pins, allargassant-se amunt, deixen les branques de sota seques i sense llum ; per aquest tros de camí, refet avui, m’he preguntat si la sensació de solitud d’aquells quinze anys, amb tanta vida per davant pendent de desaprofitar - un altre sentiment arran de camí -, era la mateixa d’ara. Aquesta tarda pensava tot allò dels trenta-cinc anys inalterables dins un bosc, de certa absurditat per refer un camí gens bonic que anava recordant a mesura que el tornava a trepitjar, com si seguís les molles de pa deixades pel qui vaig ser.

Llavors he sortit a la roca, i tot ha canviat. La caminada, aquí, canvia radicalment. Aquí la roca és diferent, més blanca i compacte ; en alguns punts, es pot fer una petita grimpada i el paisatge sorgeix com per art d‘encanteri, és el que passa sempre quan se surt d’un bosc tancat. Al cel les nuvolades s’arrepleguen distretes, amb el sol jugant a cuc-i-amagar ; el pas s’aferma damunt la pedra, fins arribar al cimal, on s’hi accedeix com a un altar, amb una petita escala natural que hi mena . Dempeus, la vista és bona, fresca, boscosa i neta, sense ser una meravella. L’aire porta alenades de tardor, amb tocs d’aigua que no sé ben bé d’on cauen. Dos quarts de set i el sol decideix fer una darrera escapada i tot s’il·lumina. És una sensació agradable, com un premi a l’esforç d’haver pujat fins aquí. Com si aquesta llum damunt el paisatge tants cops vist donés significat als anys passats, a pesar dels pesars.

La música ha seguit al programa mentre he anat escrivint aquestes ratlles. Música amb botes, que diu el presentador. Country, americana, música d’arrels, amb cert punt de flor salvatge. El que millor he sabut fer fins ara, és no parar de caminar.