Breviari (VI)

-          La vida, en desús.

-          Beethoven, la novena. Surt d’una finestra desconeguda, a tot drap. Un contra-atac solitari i implacable a tot el trap sorollós que surt dels tacas adolescents, dia rera dia.

-          Elimino un xat al whatsup de la feina. És d’una persona morta. Fa un temps, vaig rebre un recordatori al Linkedin per felicitar una altra persona morta. El mon virtual, en diuen.

-          Sempre, una paraula a evitar com el que, sense accent.

-          A l’aire lliure, pampallugues davant els ulls, com si la realitat fos ja un dubte, a punt de desconstruir-se.

-          A vegades em ploren els ulls. Penso si no tindré un sobreeixidor, a les parpelles.

-          El gimnàs, el temple d’avui en dia. Quan era petit, els gimnasos tenien noms orientals i la gent hi anava a fer arts marcials. N’hi havia un, prop de casa, de nom  Tao-Do.

-          Diuen que mai és prou tard per iniciar alguna cosa. Potser sí, però cal pensar en   mantenir-la o, si més no, saber com acabar-la.

-          En Zeni, la Raya i el vals d’en Trabal. Els primers amors, devastadors.

-          “En mi mundo el raro eres tú”. Frase llegida sota una matrícula d’un Horizon vermell, feta amb la unió de lletres adhesives de color negre. En majúscula. El conductor es veu ben normal.   

-          Avui tenia un judici per estafa. Es tractava de deu euros que vaig donar a una presumpta associació de sordmuts. Després d’esperar una bona estona, m’han dit que estava anul·lat . Es veu que no localitzen l’estafador. Lògic. Després m’han preguntat si no m’ho havien notificat. No. Després em diuen que ja m’avisaran.  Després me’n torno a casa. Vuit euros de pàrquing i sis de peatges. Això en fan catorze. Kafkià, tot plegat.

-          Pensar, més que treballar, ens farà lliures.

-          Penso en una cançó, dissabte al vespre. No em surt el títol. L’endemà al matí, passa una persona davant de l’hort escoltant-la pel mòbil. Aquest truc no me’l coneixia.

-          Nedant penso en escriure un conte sobre un dofí fet dona, ara que l’aigua de la piscina és salada. El conte tindria una cita d’en John Cheever , alguna cosa així : “ Ser abraçat i sostingut per aquella aigua color verd clar no semblava tant un plaer com la represa d’una condició natural...”. L’aigua, però, no és d’un color verd clar.

-          Es diu Ulises, i és una dona ja gran. Sí, es diu Ulises. Tenia una botiga que es deia Deportes Alpinos. Feia segles que no la veia, però trobo que es conserva força bé.

-          U de novembre , dia dels morts : enterro faves i pèsols al tros.

-          I té res d’especial, el Pont de Vilomara ? Resposta : El Pont de Vilomara.

-          Podar un arbust com es poden uns versos. No se’m dona massa bé, però almenys hi ha més llum, al pati.

-          Llegeixo Montaigne, citant Marcial : “ Veritablement ningú gaudeix de més seguretat que un mal poeta “.  Vist així, soc un Baudelaire en potència.

-          “Para morirse uno, tienes que estar vivo”. Cándido, fuster ja gran qui, de moment, no pensa a jubilar-se.