Arrenco males herbes amb les mans, de la terra acabada
de regar. Son petites herbes, fàcils de treure. Plançons de gram, trèvol, verdolaga,
blet...sorgits del compost casolà per on sorgeixen algunes bledes, que deixaré créixer al seu aire, sota
la protecció de tomaqueres, carbasseres, mongeteres...M’ajup doncs - que diria
el menorquí - entre fulles , canyes i flors. Després m’aixeco i prossegueixo amb
la regada pausada d’aquest primer diumenge de setembre. Ho faig amb la regadora
de ferro colat : l’aigua surt per la carxofa, alegre com pluja caient d’algun
núvol despistat, tota en rajolins mesclats de llum tremolosa filtrada entre
ombres vegetals, embassant breument la terra ; escolant-se fins en un breu i darrer fil més gruixut d’aigua,
seguit del degoteig final, de certa tristesa proverbial. El bidó, però, és
encara força ple i amb passes repetides, calmoses, m’hi arribo i la carrego
altre cop.
Me n’adono de la mà ennegrida de terra. La baixo sota
el raig i la terra torna a la terra, xopa i amb alguna cosa dels meus dits, no
sabria dir què, potser d’olor de pell
sortida del llit, de pensament buit, de senyal inadvertida. L’aigua és fresca a
la mà, me l’eixugo als pantalons mig bruts. Miro les maduixeres que ja han
tornat a fruitar, al seu racó d’obaga. Ara son més dolces, tot i no ser tant grosses
com a la primavera.
Penso a fer un haiku mentre faig la collita abans de
marxar : la mà, la terra, l’aigua...aquest gest simple de posar-la sota la
carxofa de la regadora ; aquesta petita joia de l’aigua escolant-se entre els
dits, la lleugera brisa de sud i la llum, movent-se amb delicadesa dins el meu
tros. La pau de s’horteta . Respirar moltes vides. Potser masses coses
per escriure en un haiku.
Moltes més coses
hi ha darrera el raig breu d’aigua
damunt dels dits
5 comentaris:
les verdolagues
al compost ni pensar-ho:
són vitamines!
(no gaire reeixit, però vaja, he fet l'esforç.)
(diu la Viqui: La verdolaga es pot considerar una planta medicinal, ja que és molt rica en omega 3, vitamines, bioflavonoides, antioxidants, així com neurohormons i neurotransmissors. És un dels ingredients de la cuina mediterrània tradicional, tot i que actualment es consumeix molt poc a les zones urbanes.
Tradicionalment la tija i les fulles crues de la verdolaga formaven part de les amanides en les zones rurals, fins que va ser desplaçada per l'enciam i l'escarola. Combina bé amb tota mena d'herbes i hortalisses, però especialment amb la pastanaga. També es pot menjar cuita com a verdura o guisada amb patates, o amb llegums: se'n poden fer truites, barrejant-la amb ceba, espinacs, ou, etc. Es pot conservar confitada amb vinagre i sal.)
Així me la menjo ?
( el haiku millorable però entenedor )
Si jo tingués hort, me les menjaria.
El haiku.Revisionant-lo hi afegiria una coma, però formalment crec que reuneix els requisits.Una altra cosa és que ens posem poètics... En aquest cas
sembla més aviat la frase d'un rètol ��
Tots els rètols fossin així ;)
Publica un comentari a l'entrada