I ara, de repent, el desafiament. Escric com qui escriu una
carta de socors o una súplica o més aviat- diria que sí, que és això al capdavall
– com una manera d’excusar-me per no fer el pas aquest de donar la possibilitat
al Jules, o a l’Emília, a la granota o
al tren que volia ser-ho ; a l’Ovidi i a l’arna, a les taronges , al Fidel, a
la Dolores o a la veritat ... a tants d’altres- els he comptat i ronden la quarantena- als quals voldria posar en la tela
aquesta del judici d’un jurat que cerca la qualitat literària i de retruc, la
del seu autor, que no soc sinó jo i la de tants d'altres . Topo amb l’Spitzweg del Philippe Delerm, un
individu que porta una vida d’oficinista retirada i anònima, algú com jo
potser, sempre
busco algun llibre i me’n surt un de l’atzar de la meva petita biblioteca que m’ajuda,
em dona la raó, no insisteix, m’acotxa ,
ara penso que sí, ara que no, ara en que no interessen realment els meus
personatges sinó és a mi i potser algú altre ...però què suposa això si les vides aquestes ja han estat creades sense necessitat de fer res més ? Perquè ara sí ? Perquè pensar en momentums
determinats, en la idoneïtat, en aquesta casualitat d’obrir una porta cap a qui
sap on ? Tot sembla coincidir, tinc aquesta estranya sensació de que ho tinc que fer ara. N'estic convençut i això em preocupa perquè tot trontolla una mica. Soc just no volent arribar enlloc ? Ningú em sap lletraferit, m'agrada escriure com faig ara, i segurament res més. Hores d’ara aquesta potser podria ser la darrera oportunitat,
o potser no, mai s’està al cent per cent segur i després, si ho fes, al capdavall,
tanmateix, no en resultaria res probablement. Possibilitat quasi bé nul·la, i jo
em quedaria ben tranquil sinó fos perquè el pànic ve sempre
d’aquesta possibilitat remota de poder ser l’escollit tot i que sense ser-ho, ja
ho soc, en certa manera. Almenys per a ells, als quals els atorgo poders que no tenen. Perquè ara podria pensar que tots aquesta anys
escrivint, tots aquest personatges es podrien dimensionar, i llavors què ? Pànic de triomfar. El que escric, de fet, ja ho publico aquí, i aquí es
quedarà probablement. A pesar d'això, de tots aquest raonaments per sobre dels quals hi sobrevola el dubte de saber si realment tot té un sentit, si només hi ha l'escriptura i prou, i res més que les hores passades inventant coses...tampoc n'hi ha per tant, de fet no escric gaire i només és una afició, si el reconeixement serveix, finalment, d'alguna cosa que no sigui la de creure's millor del que es pensava o qui sap, i en això rau l'esperança, d'aconseguir fer passar una bona estona de lectura a qui llegeixi les petites històries que he preparat sense cap ànim de lucre i que no sé si acabaré presentant dins d’aquest literari
certamen
