" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


10/8/22

Llàgrimes de Sant Llorenç

 

Asseguda, contempla les ombres del cedre blau damunt la paret acabada de pintar. Mig matí d’un dia calorós d’estiu. A les mans, Montaigne, Llibre tercer. Llegeix : “ una persona no és sàvia per a tot ; però l’home de talent té talent per a tot, fins i tot per a ignorar “. Tanca el llibre pensant en el que no sap, tot observant el retrat del cèlebre assagista que surt a la portada, mirant-la de gairell amb una mirada entre múrria i cansada, que li sembla lleugerament expectant, com calibrant la fusta del qui l’observa des del moment en què ja no pot albirar algú capaç encara de reduir la major part de la ignorància de savis talentosos com fou ell en un dia. La brisa remou les branques i les ombres viuen el seu propi univers fet de una sequedat sense fulles amb les boles dels dimonis fruitats de negre, sobre el blanc encalçat de la paret.

De sobte ha pensat en ell, sent ella, per un moment només ella.

Un llamp...després la nit. Fugitiva beutat

Que em retorna a la vida tot d’un amb la mirada.

Mai més no et podré veure sinó en l’eternitat ?.

Baudalaire marida ignoràncies, sense saber-ho. L’etern joc de les lletres tintades damunt papers. Com les ombres de la paret. Com l’escultura que va veure fa uns dies, de títol dubtós : “ la inspiració i la immortalitat “, dues nimfes amb el tors mig nu mirant-se en silenci mentre avancen qui sap on. ¿ Qui era qui ?. La de la mirada de cert anhel, endarrerida, buscant l’altra, més adusta i seriosa, qui gira el cap cap a qui mirant de retenir-la encerclant les mans al seu avantbraç, no és aquesta la inspiració cercant  la immortalitat ?. A l’Olimp, deia algú, els déus encara hi son. Només cal nombrar-los, com dimonis i follets de llegendes ja ignorades. Generacions senceres perdudes d’ahir estant. La ignorància no té talent.

Ella invoca la inspiració, tot tancant els ulls. I recorda el llamp i després la nit.  Les estrelles, a més, ara son fugaces. Ell n’és una.




( R.Mundó, " La inspiració i la immortalitat ")





 

2 comentaris:

A ha dit...

Que subtil i a la vegada definitori que és aquest gest de la inspiració volent retenir la immortalitat. O és al revés? Que savis els artistes...
I que oportú, tu, amb aquesta amalgama de cites, imatges, idees, interpretacions...Immortal no seràs, per sort, però inspirat, una estona llarga.

Estranger ha dit...


Sempre hi ha fonts d'inspiració, només cal buscar-les, però vaja, l'escultura era una de ben clara. Jo sempre en tinc una que mai falla, apart d'aquesta. Tu ja saps quina és.

La immortalitat acabaria amb la inspiració ... a la llarga ...