Automàtica.27

 

(...)

em miro l’albada, d’un roig passional, i m’imagino com deu ser de veure-la reflectida en uns ulls, de com dins la perfecció ocular aquesta altre s’hi veu reflectida amb tots els silencis compartits del que és a fora i del que és a dins, de com  cada un forma part de l’altre i de com s’esvaneix amb el pas dels minuts, les claus a la butxaca i el caminar, d’esquenes al mon que neix una altre vegada sense tu, respirant les primeres alenades fredes del matí, sense ocells cantant, només la timidesa de quatre margarides xiques pensant el mon aquest que els ha tocat viure, sense aigua de primavera però amb les postes de sol més boniques, on tots els vermells s’allargassen dins blaus, morats i negres i algun blanc entremig, esquerdat i malenconiós, ple de la serenor de les fulles seques, arrecerades totes en un racó, escombrades pel vent, les del til·ler del pati veí, mig clos i mig abandonat, la gata miolant la seva ració d’espines i pa sec, el teulat de les promeses, el morter i la pedra seca i el pagès i la matinada, el misantrop, l’ària d’il trovatore, les àries, totes plenes d’amors i desamors com quan es viatja amb tren amb tots els personatges actualitzats d’un drama urbà, d’una comèdia lleugera, de l’eternitat dels temes literaris, de la gent normal de la Sally Rooney, dels mesos després, dels estels units en llums de Nadal apagats, riure franc d’amics enriolant-se dins un petit restaurant, un Penedès negre, una dona arreglant-se els cabells i encara la possibilitat de no adormir-se sol, escrivint a mà allò dels trobadors, que cantaven i recitaven tots els versos del mon, totes les històries sense llibres, ni fotografies, ni vídeos de tres minuts ni res que no fos dins la immensitat de la més petita plaça de fira, on les orelles escoltaven el que deia un home a canvi de quatre rals llençats al seu barret, era així també prop de la llar de foc, de nit, quan l’os ja era caçat i les llengües de foc enlairaven la història per damunt de cambres fosques, quan els peus pujaven els graons de l’escala i les espelmes deixaven rastres, marcant amb paraules invisibles les bigues alades, somniadores i tanmateix, de peus a terra, del

sòtil

 

Una cançó

 

Avui, quan sembla que ja tornarà el fred, escolto una cançó per primer cop. Allunyada en el temps, em diuen que el de la guitarra ja és mort. I que el grup va ser al seu dia, una mica maleït. El que canta, em diuen, és també poeta, i encara canta. Jo, al meu temps, em vaig gravar en una cinta de casset un tema de l'únic disc publicat, sense saber-ne el nom ni el títol. Un tema que m'agradava molt i que fent torna dels anys, vaig redescobrir amb alegria. Em creia que es deia trenta anys, la cançó, que si fa o no fa son els anys que han passat des d'aleshores. Se'm va quedar una frase, d'aquella cançó, que taral·lejava amb la veu del seu intèrpret, d'entonació peculiar, alta i profunda i alhora, una mica inintel·ligible, en un català que estranyament em sonava a un altre idioma, potser perquè el trobava més a prop del d'una estrella de rock, com si allò fos possible en la llengua de Fabra. Sempre he pensat que és el Purple rain català. I jo cantava... trenta anys...trenta anys...canta a l'horabaixa -in crescendo- les cançons - to pla - que vas escriure -continuant - als teus amants...- fi -.  Avui sé que la cançó es deia "Aniversari teujà ", nom estrany i que no m'agrada massa. Per a mi segueix sent la dels trenta anys.

 Ara, seguint el fil d'aquest cantant, em topo amb aquesta altre, en un to acústic - molt californià - que res té a veure amb l'estil original del grup, fet de rock i blues, molt personal, molt dels vuitanta. I la cançó té una lletra força encallada en els segles, molt clàssica. Sona a temps passat i en canvi, ara que l'escolto per primer cop, podria ser com quan tenia setze anys. I em quedo amb un altre tros de lletra, promesa de futurs incerts ... i com un estranger feliç passejant per llocs que mai no ha vist...  

( de mentre un rellotge sembla que digui sí o digui no, apareixent més clar i més difós, de la pantalla del vídeo... )

Viatge

 (...) Esos trenes de velocidad lenta inventaban un nuevo paisaje en Francia, un panorama en movimiento de sus campos, de sus bosques y montañas, de los ríos que franqueaban o bordeaban, de las hileras de sauces desmochados y setos de espinos, una travesía que era más lenta aún en el corazón de cada una de las pequeñas ciudades, con su estación, su hotel y su café-restaurante, y todo ello era como la idea que una civilización se hace de sí misma en cada momento de su historia, una idea que es ya una nostalgia antes incluso de haber llegado a existir, el sueño de la dulzura de vivir y de viajar.Por la ventanilla del compartimento, el paisaje desfila a cámara lenta con sus colores, como en una linterna mágica. En las separaciones de los vagones y bajo los portaequipajes, se atornillan fotografias acristaladas de lugares pintorescos en blanco y negro, del glaciar Mar de Hielo en Chamonix y del monte Saint-Michel en Normandía, de las playas de Biarritz y las lagunas de Sologne y los acantilados de Étreat. (...)

Patrick Deville, "Taba-Taba" ( Anagrama, trad. de J.M.fajardo )

Tots Sants

 

Mirem de fer sants els homes i ells, els sants homes, s’ho miren i res no diuen. A vegades deixen petites petges, però, entrellaçant un pensament amb un gafet de forma infinita, daurat i minúscul, dins la rentadora. Quart de lluna creixent. La roba de llana espera. Tres merles xiulant sobre una antena oblidada. Els corbs bategant ales per deixar-se anar al mig de la muntanya. La canal del Llor, pujada, baixada i tornada  a pujar per l’oblit d’unes ulleres retrobades. Sajolida dins els pots de vidre. Faves sota terra. Tres carabasses a la galeria. Olives sota l’aigua. Núvols sense aigua. La gata esquerpa deixant-se acariciar, sola en la nit. Un mas abandonat, un camí cap un ocell de pedra, una carena i finestrelles enrocades, en monòlits impertorbables. És el temps que mai passa. Fulles seques rodolant pel cementiri. Castanyes refredant-se. L’impost pagat sobre les emissions de CO2 dels vehicles de tracció mecànica. Una truita d’albergínia. Un gol de l’Stuani. Rimsky-Korsakov fent l’ullet a Txaikowsky. Simbad meravellat pel trencanous. I la jaqueta nova, per si ve l’hivern. Encara els pardals, que hi son sempre, fent un darrer vol com els esperits que em somriuen. Si somrius, com la llum travessant el vitrall de colors, si somrius en solitud sabràs de tot allò que no veus. Els missatgers son ells, dins el meu cap. Sí, pardalets innocents, bonapartistes, revolucionaris, lliure-canvistes, romàntics del romanticisme, pagadors d’impostos ,sí, lectors i melòmans. Amateurs sense profit, soldats desconeguts, amants de l’impossible.

Ja morts, em somriuen.