En
la semi-opacitat del sobre de taula, xapat amb fusta de mukali envernissada de
lleugera pàtina brillant, de tons ocres que el temps ha anat solidificant,
alguns objectes s’hi reflecteixen tènuement a sota de cadascun d’ells com si
fossin la seva ombra : el calendari, la llapissera, el petit arxivador de
cartes de fusta decorat amb motius florals, el llum de flexo alçat per damunt
d’ells...tots aquells objectes amb cert volum els quals son sempre al damunt
d’aquella, a diferència de llibres, blocs, claus, telèfon i altres objectes
despistats amb molta més mobilitat que no gaudeixen de la mateixa capacitat de
reflexió, ara que m’hi fixo bé, com si la taula atorgués aquest estrany
privilegi als habitants més ancestrals del seu petit univers, la forma dels
quals sembla traspassar les aigües de la fusta i endinsar-se en la seva pròpia
història ancorada damunt l’escriptori, des d’on els observo mentre encenc
l’ordinador.
El
passat i el present dels objectes . Apropo la meva cara a la taula per mirar i
em veig desdibuixat. Jo, tènuement. Què he estat de jove per arribar a ser,
ara, de més gran, la retòrica del qui soc sense saber-ho del cert però alhora
sense ser el mateix ?. La meva imatge difereix, interior-ment i exterior. El
passat, reflectit damunt les línies de la fusta – marcant les seves edats com
les meves – és més borrós però alhora llueix aquesta pàtina encara mig brillant
farcida de petits copets, ratllades com arrugues, clarobscurs escàpols, una
gernació de jos els quals es mantenen units, com l’ombra que apareix quan obro
el flexo, l’ombra de les meves mans que comencen a escriure.
Estic
a punt de travessar per sota el pont que dona l’entrada al poble, pel camí nou
que han obert per passejar-s’hi. A mesura que m’hi apropo es va obrint la vista
i apareix la riera en tota la seva amplitud, encorbant-se a nord tot fent visible, més amunt, el pati
del darrera de casa i més enllà, la vista magnífica de la muntanya que m’aixopluga
cada dia, voltada com una abraçada pels turons a esquerra i a dreta. Abans de
copsar-ne tota la seva realitat, però, m’imagino sinó fora pas possible de no
veure les noves cases edificades, l’abandó d’alguns horts, la solitud marginal
d’aquesta part del poble antigament poc transitada , la de fa quaranta anys, la
impossibilitat dels viatges en el temps : veure altre cop qui ja no hi és,
veure’m a mi mateix davant meu, adolescent,
passejant aquella gossa que teníem a casa, morta ja fa molts anys ; veure’l com
gira el cos i em mira, preguntant-se qui és aquest home de mirada mig perduda
somrient-li amb cara afable, desconeixent que serà ell algun dia. Els reflexos
dins la fusta de la taula, li dic. Mira’ls d’aquí quaranta anys. Sé del cert
que em farà cas.
En
realitat no hi ha ningú davant meu, així que giro el cap amb l’esperança de
veure algú altre més vell, saludant-me amb l’enteniment del qui ja ho ha entès
tot, del qui sap el seu futur com una cosa agradablement completa. Aquest vell
podria ser jo, però encara l’he de conèixer.
Ara
les mans paren d’escriure. Les poso damunt de la taula i les aixeco mentre el
seu reflex entra dins la fusta. Queda temps.
