Diferència

 

 " La soledat, aspriva o en companyia, me fa mal,m'esmussa tota jo. És la pedra que esmola allò que, de dins i de fora meu, se'm presenta hostil. M'hi rebel·lo i trec les ungles. Però com que no tinc a qui esgarrapar, soc jo que rep.

   La solitud, en canvi, convoca vagarejos poc o molt productius, però sempre estimulants. Alhora, esmorteix agressivitats internes i externes, que esdevenen menys feridores encara que apuntin a fer mal. Amb aquesta fidel companya he passejat per espais buits o plens, he viatjat en vagons de tren de llarg recorregut i en trenets de fira i autos de xoc. He deambulat per camps deshabitats, per ciutats llunyanes, forasteres, de llengua estrangera i sons desconeguts, només parlant amb ella, que no sempre és dialogant i complaent, però que sempre escolta. ".

Roser Vernet, "Lo mig del món " ( Club Editor, 2023 )

75-300 mm

Dues àguiles al cel. Quarts de sis d’una tarda de diumenge al camí de Can Pèlacs. Me n’adono pels seus xiscles, allargassant-se dins l’aire del cel, silenciós i buit com si fos enmig d’un desert. No passa sovint d’albirar-les, les cerco dins el seu vol circular, tot enfocant el meu nou objectiu 75-300 mm , que estreno avui.

Al principi l’enfoc no aconsegueix fixar-les en el seu moviment fins que cerco una referència tot restant el dit fix al botó, esperant el moment de disparar. Faig vàries fotografies i augmento amb plaer desconegut fins ara el màxim de zoom. Avui estic de sort, l’àguila és ideal per gaudir d’un bon seguiment, no van tan ràpides com, per exemple, les orenetes; son  més grans, les ales esteses deixant-se emportar per qui sap quines corrents d’aire inexistents a tocar de terra. Les ales em mostren un dibuix del plomatge perfectament definit, de corba suau amb tons clarobscurs, fosc allí on s’apropa més el cos per canviar a blanc vora les puntes negres de les darreres plomes, perfectament definides. Un espectacle per seguir-lo atent al joc de la nova lent, descobrint detalls que l’ull mai podrà copsar. Xisclen i les miro a cop d’ ull ara, les admiro en la quietud del cel blau de la tarda, amb les cingleres de fons, mentre marxen. Les àguiles. Abans, dos pardals en un cable elèctric.

Seguint de dos en dos, descobreixo més tard una parella de puputs, mascle i femella, aterrant en una branca de pi on ell, estarrufat amb el seu pit jove de gallet, la seva cresta de tons vermells amagats i el seu pic llarg de pica-soques, mira amb els seus ulls petits el seu petit infinit, tal i com l’observo jo, a ell i a la jove dama, reposant a una alçada menor, amb la mirada més amable, menys desafiant, més protectora, segurament més intel·ligent i un punt riallera, acceptant les demostracions de força de la seva parella. Sense disparar espero, però no es mouen, només miren cap on el sol es pon, com suposo fan molts enamorats, tot i que mantenen una distància que em fa pensar si no hi haurà alguna carabina vigilant-los, a part del meu nou objectiu per on puc observar l’escena. Al final, decideixo deixar-los sols, dins la seva intimitat dalt de l’arbre.

Després encara dues papallones i un parell de burros pastant a Can Garrigosa. Els burros, eterns companys de viatge, avui poc valorats, un dels quals m’observa amb les orelles ben dretes, el musell blanc i un munt de mosques que demostren la seva impertorbabilitat, la seva serenor, el bon fer del seu caràcter, impropis d’aquelles burrades que sovint se’ls hi atribueixen als humans, com ara jo. És lluny, però a través de la lent, em sembla que em somriu, com qui somriu un germà. 

I és que soc una mica burro, de vegades, sempre en el bon sentit de la paraula. Tothom , avui, anava de dos en dos. Menys jo.

  

   

Just The Two Of Us

Constipar-se

He passat mala setmana. Diumenge mal a tot el cos, una mala nit amb calfreds i després dies de malestar i cansament, vorejant un límit proper a l’extenuació. Exagero, probablement. Avui divendres, finalment, sembla que ha sortit una mica de refredat : tos seca i nas mig tapat. Els darrers anys, si em constipo, sempre és quan ja és estiu i fa calor, quan el cos porta ja un cert recorregut de mesos de rutines intenses i semblés que és a punt d’esgotar la bateria. Potser és que m’he acostumat a fer masses coses, i totes seguides ; potser és que ja no m’aturo com abans a mirar-me el mon per fugir de certes pors. Ja no tinc tantes pors com abans, amb l’edat hi ha menys respecte humà per elles, i en canvi, pel contrari, el respecte d’altra gent per la meva persona sembla augmentar, possiblement perquè amb els anys la pròpia història, la vida, el passat, es difumina. Ja no em coneix tanta gent de fa vint o trenta anys ; pels joves soc algú altre, pels grans sembla que també : una mica soc el que eren com era jo quan veig els qui son ara més joves.

I per a mi ? Doncs bé, ara em constipo a l’estiu, que és quan fa més bo. I segueixo escrivint, malgrat no saber-ho ningú. I ahir vaig escoltar la meva cançó d'aquest estiu, que no és la del bugi-bugi aquesta que em té una mica fregit.