75-300 mm

Dues àguiles al cel. Quarts de sis d’una tarda de diumenge al camí de Can Pèlacs. Me n’adono pels seus xiscles, allargassant-se dins l’aire del cel, silenciós i buit com si fos enmig d’un desert. No passa sovint d’albirar-les, les cerco dins el seu vol circular, tot enfocant el meu nou objectiu 75-300 mm , que estreno avui.

Al principi l’enfoc no aconsegueix fixar-les en el seu moviment fins que cerco una referència tot restant el dit fix al botó, esperant el moment de disparar. Faig vàries fotografies i augmento amb plaer desconegut fins ara el màxim de zoom. Avui estic de sort, l’àguila és ideal per gaudir d’un bon seguiment, no van tan ràpides com, per exemple, les orenetes; son  més grans, les ales esteses deixant-se emportar per qui sap quines corrents d’aire inexistents a tocar de terra. Les ales em mostren un dibuix del plomatge perfectament definit, de corba suau amb tons clarobscurs, fosc allí on s’apropa més el cos per canviar a blanc vora les puntes negres de les darreres plomes, perfectament definides. Un espectacle per seguir-lo atent al joc de la nova lent, descobrint detalls que l’ull mai podrà copsar. Xisclen i les miro a cop d’ ull ara, les admiro en la quietud del cel blau de la tarda, amb les cingleres de fons, mentre marxen. Les àguiles. Abans, dos pardals en un cable elèctric.

Seguint de dos en dos, descobreixo més tard una parella de puputs, mascle i femella, aterrant en una branca de pi on ell, estarrufat amb el seu pit jove de gallet, la seva cresta de tons vermells amagats i el seu pic llarg de pica-soques, mira amb els seus ulls petits el seu petit infinit, tal i com l’observo jo, a ell i a la jove dama, reposant a una alçada menor, amb la mirada més amable, menys desafiant, més protectora, segurament més intel·ligent i un punt riallera, acceptant les demostracions de força de la seva parella. Sense disparar espero, però no es mouen, només miren cap on el sol es pon, com suposo fan molts enamorats, tot i que mantenen una distància que em fa pensar si no hi haurà alguna carabina vigilant-los, a part del meu nou objectiu per on puc observar l’escena. Al final, decideixo deixar-los sols, dins la seva intimitat dalt de l’arbre.

Després encara dues papallones i un parell de burros pastant a Can Garrigosa. Els burros, eterns companys de viatge, avui poc valorats, un dels quals m’observa amb les orelles ben dretes, el musell blanc i un munt de mosques que demostren la seva impertorbabilitat, la seva serenor, el bon fer del seu caràcter, impropis d’aquelles burrades que sovint se’ls hi atribueixen als humans, com ara jo. És lluny, però a través de la lent, em sembla que em somriu, com qui somriu un germà. 

I és que soc una mica burro, de vegades, sempre en el bon sentit de la paraula. Tothom , avui, anava de dos en dos. Menys jo.