Dissabte, cap al tard, pujava pel Tomaset tornant de l'hort, els auriculars posats- d'altra banda un fet poc habitual - quan , al capdamunt de les escales, il·luminada pel sol travessant el curt passatge d'oest a est, vaig veure una figura femenina que se m'apropava, jove, vinguda de no sé on. Vaig baixar conscientment la mirada al terra - amb els anys hi ha coses que em cansen- i just uns segons abans de creuar-nos vaig tenir un dubte per , tot seguit, rectificar i alçar la mirada mentre per les orelles la cançó parlava d'un love match with the moon al precís moment d'enxampar uns ulls blaus mirant-me directe als meus. La noia - o potser la dona - semblava sortir d'una època passada - conjunt texà amb esportives blanques, cabell curt - arrissat ? - i ros, sense auriculars, ni mòbil ni gos per passejar ni res que no fos ella. Va ser un moment. Jo em vaig girar un moment, però el sol m'encegà i la figura desaparegué tot baixant els vint-i-quatre graons del Tomaset.
Tornant cap a casa, carrer avall, vaig adonar-me que no hi va haver cap sentiment especial, només el breu plaer reconfortant d'un matx perdut en el temps, sense love ni moon ni res més per recordar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada