Dissabte, cap al tard, pujava pel Tomaset tornant de l'hort, els auriculars posats- fet, d'altra banda, poc habitual - quan , al capdamunt de les escales, il·luminada pel sol travessant el curt passatge d'oest a est, vaig veure una figura femenina que se m'apropava, jove, vinguda de no sé on. La mirada, inconscientment va anar a parar al terra - amb els anys hi ha costums que vaig aprenent d'evitar desistint a l'instint propi del fracàs - però, just uns segons abans de creuar-nos un dubte em va fer rectificar i alçar l'esguard mentre per les orelles la cançó parlava d'un love match with the moon al precís moment d'enxampar uns ulls blaus mirant-me directe als meus. La noia - o potser la dona - semblava sortir d'una època passada, vestida amb conjunt texà amb esportives blanques, cabell curt - arrissat ?- i ros, sense auriculars, ni mòbil ni gos per passejar ni res que no fos ella. Va ser un moment. Jo em vaig girar un moment, però el sol m'encegà i la figura desaparegué tot baixant els vint-i-quatre graons del Tomaset.
Tornant cap a casa, carrer avall, vaig adonar-me que no hi va haver cap sentiment especial, només el breu plaer reconfortant d'un matx perdut en el temps, sense love ni moon ni res més per recordar, aquella impossibilitat remota fent-se realitat, el dolç convenciment del destí - cal dir-ho, una mica amarg també - finalment acomplert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada