Nº Història : 1673560 ( i IV )

Durant la nit, el meu veí del davant, l’Àlex, de vuitanta-cinc anys d’edat, s’ofega. Està connectat a una màquina. Es queixa de la mascareta. La Irene i l’Abril es va tornant per atendre’l. La seva tos és d’una profunditat que em sembla inabastable, fins al punt de que quasi bé em fa mal a mi i tot. Tot i això la seva veu és força juvenil i sap explicar ben bé tots els problemes que té, sense demostrar massa ansietat. Hi ha un moment però, que es mostra més nerviós, doncs li costa de respirar. Hiperventilació, li explica a una de les infermeres. Es queixa. La infermera consulta al metge, qui li comunica que li aniria bé una mica de morfina, per alleugerir-li el nerviosisme. Morfina...el darrer recurs. El metge, llavors, endevinant els nostres pensaments, trenca el silenci de seguida per dir-li que no pensi exactament això, que si fa les coses bé tot anirà millor. I, efectivament, millorarà. Pel matí, ja s’instal·la amb ell la que suposo la seva dona, per la veu afònica i gastada, gruixuda. Més tard en dubtaré, quan se l’emportin cap a planta. D’esquenes, una dona prima, de cabells curts i rossos, lligats en una breu cua. Sembla molt més jove del que la veu indica. A l’Àlex ja l’han desconnectat de la màquina.

A mi també em vindran a veure. Durant el matí i ja per la tarda, fins que em donin l’alta, cap a la una de la matinada. Entremig, més animat, m’imagino com aquells personatges vitals que decideixen canviar de vida arran d’un fet traumàtic. Radicalment. L’obligació obliga a fer-ho, de vegades. I què canviaria, jo ? De casa, de feina, de dona ? Somric de cara al llençol en blanc, inclús m’aguanto el riure, quan penso que l’únic que hauré de canviar probablement serà de cotxe. Tinc casa i tinc feina, i no me’n queixo pas. No tinc dona ni fills. Estic a punt de fer cinquanta-set anys.

Socorro, socorro, socorro ! És vora la una del matí, l’home del 34 crida puntual com un rellotge. Espero a la traumatòloga, que ha de passar a donar-me els papers de l’alta. M’han donat sopar, m’han tret tots els tubs als quals estava enganxat. Tinc el cos ple de pegats adhesius amb petites anelles al mig. Restes de carnaval, ara que llegeixo Lispector. Me les vaig traient amb paciència, abans de vestir-me. A l’avantbraç , encara hi ha l’agulla enfonsada a la vena, una via encara oberta a la intimitat del meu cos, de la meva sang, del meu pensament que vaig desgranant als fulls del quadern mig de bitàcola on hi aboco de tant en tant trossos de la meva vida. Amb gest decidit, arrenco aquest darrer lligam amb el BOX número 32 d’urgències. És més llarga del que em pensava, l'agulla, tota plena de restes de vermellor fosca. Em miro el braç, la petita ferida oberta, d’on només hi sura una petita gota de sang, ben espessa. Penso en la sort de que només hagi estat aquesta gota la vessada. La meva petita imprudència em costarà un morat allargassat al voltant de la punxada durant forces dies.

Aixeco el cap. La cortina està tota plegada cap a un costat. El Barça, finalment, ha marcat a Guadalajara. Em diuen que , a fora, ha estat plovent tot el dia. La traumatòloga finalment arriba i em dona els papers. Ja puc marxar.

 

Nº Història 1673560 ( III )

El cos es va posant a lloc, per dins també , després de la sacsejada. Ara mateix recordo que, a l’hora de dinar, fent la mateixa ruta de sempre, els carrers de la ciutat s’havien convertit en una mena de passeig de tardor pel bosc ; la pluja intensa del matí tot just   havia entapissat d’ocre  l’asfalt d’alguns carrers  on hi creixen plataners a ambdues voreres. Era un escenari inèdit, ideal per fotografiar,  vaig pensar ; les roderes dels cotxes tot just havien   obert dues línies damunt l’asfalt,  dibuixant una mena de camí  enmig de la ciutat cobert encara per la humitat densa formant lleus boirines damunt l’asfalt i on, amb la lentitud dels derrotats, grups de fulles es deixaven anar de les branques amb un balanceig segur i tranquil cap a la catifa que era el terra. Tot molt plàstic i efímer com una sortida de sol damunt nuvolades capricioses per on aquell fa màgia on no la sol fer : la natura envaint amb magnificència la ciutat, posant en evidència  la  seva grisor i terrenal  presència que la majoria  mai sembla apreciar, ni en aquestes comptades ocasions. La gent, dins i fora dels cotxes, no miren mai més enllà de la seva rutina cansada dels dies, o això em sembla observant-los. La veritat, però, és que així va ser  aquell breu  recorregut, el mateix dia de l’accident. Al vespre  ja havia desaparegut tot, excepte el camí a fer. Una mena de regal, una àncora on mirar de salvar l’ànima d’amargors que em podrien convertir en l’amargat que no voldria arribar a ser, amb el conegut adjectiu de “vell” al davant.  Un ying compensant  el yang de  la nit, fent-lo     potser més comprensible.  Consolant-me. .

Número 1673560. La infermera, amb mascareta de colors, passa la pistola lectora pel codi de barres lligat al meu canell mentre mira amb atenció el monitor on s’hi reflecteix la seva mirada com si poués misteris de vides humanes. Als auriculars s’enceta el “lamento della nimfa” de Monteverdi. Tinc Joseph Roth a les mans, he anat llegint la història de “El cap de l’estació Falmerayer” i descanso una mica abans d’arribar al final del conte. Em faig una mica l’adormit mentre la noia fa la seva feina silenciosament.. Falmerayer, un home a qui li canvia la vida quan coneix una senyora alemanya. Un perdedor, segons diu el seu traductor, en Raúl Garrigassait a la contraportada, l’home que perd l’honestedat de la seva antiga manera de viure. Em consola pensar que almenys jo no l’he perduda mai, aquesta honestedat. Ja és molt antiga, difícil de perdre . Una honestedat força solitària, de fet, regada de vegades per raigs de sol darrera cortines blanques. La infermera repassa les bosses de sèrum i marxa, sense cap perfum deixat al seu pas per recordar, com passa en el conte, on el perfum de dona persegueix el seu protagonista. La nimfa no acaba d’aparèixer. S’acaba la música. Em trec els auriculars i miro de dormir una mica.

 

Nadal

 

"Vora el torrent, sobre cada una de les seves ribes, creixeran tota mena d'arbres fruiters ; no se'ls pansirà la fulla ni se'ls acabarà mai el fruit. Cada mes produiran fruits nous, perquè aquesta aigua surt del santuari. Els fruits seran un aliment, i les fulles, un remei."

Ezequiel 47, 12

Bon Nadal .

Nº Història : 1673560 ( II )

 

Giro una mica el cos, les lumbars del costat esquerra es queixen. No he pitjat encara el botonet vermell per si vull alguna cosa, però no sé si vull res. La nit – si és que es pot dir així – no ha estat ni curta ni llarga. He dormit a estones, sense somni de cap mena. Cada quart d’hora, el braç dret se m’infla i se’m desinfla. Llavors giro el cap al sentir l’avís de finalització – un “mec” semblant a quan algú falla una resposta en un concurs – i miro l’estat de la meva pressió arterial, la qual resta estable dins els límits permesos ; en verd, les meves pulsacions : ara mateix marca 68 , altre cop l’any de naixement, m’estaré morint ? em pregunto retòricament doncs sempre ens estem morint una mica més a dia que passa. Retorno a la consciència de la joventut perduda, una mica llunyana ja, als rostres de les infermeres més joves que el meu, al dels pacients la majoria més grans, quedo així com entremig ? De què ? Al país dels cecs el borni és el rei, això diuen. Filosofo, ara que no sé si vull res.

Soc viu, tanmateix. He sortit il·lès d’un accident de circulació prou fort. Després de fer-me un electrocardiograma, l’infermer italià que em va rebre al BOX nº 32 em va etzibar : “ Tu corazón LATE “, amb aquella cantarella italiana tant peculiar i una mica empallegosa dels italians. Ulls foscos damunt la mascareta, el cap ben afaitat i brillant, alt i fornit, llueix un penjoll amb el mapa d’Àfrica damunt el pit d’abundant pèl que li surt per l’obertura ample de la bata com si portés una camisa oberta en ple estiu a la platja. Xerra pels descosits, xerra amb tothom, fa broma, li agrada la seva feina i ser allí,  això em diu quan li comento que els que som allí estirats probablement voldríem ser en un altre lloc diferent. Més tard em dirà que si per la nit escolto algun vaffanculo o un porca puttana que no em preocupi massa, que només és ell fent la seva feina. I se’n va, després de posar-me en vena el sèrum – aigua amb sal i agua amb sucre em diu , i , al mig, un protector gàstric – , deixar-me el botonet vermell a mà i marxar tot estirant la cortina , deixant-me sol amb ella al davant. El meu cor batega...cony d’italià, l’ha ben clavada. Em miro les gotetes que comencen a baixar pels tubs del gota a gota. Al Giovanni ja no el veuré més, sentiré encara la seva veu voltant la zona però de fet, a la matinada, sobre les quatre o les cinc, el més semblant al silenci plana darrera la cortina. Només hi ha el so de les màquines endollades als cossos, que semblen parlar entre elles i de vegades inclús, emetre conjuntament una melodia de sons de màquines antigues, com aquella famosa de la pel·lícula “Encontres a la tercera fase “. Comunicació.

Vaffanculo. Cony d’italià, em fa parlar malament.   

 

Nº Història : 1673560 ( I )

 

Davant meu, la cortina blanca ; més a prop, el llençol que em tapa, també de color blanc; la bata que m’han posat, igualment blanca, lligada pel coll, nua l’esquena. Llavors giro el cap per mirar-me el braç i més enllà, el canell, on m’hi han posat una polsera del mateix color, seguint aquesta línia blanca del meu pensament : allí, entre el meu nom complet i la data de naixement hi ha escrit un número de història, que és el 1673560, tot tancant-lo un codi de barres on quedaran gravades les constants vitals. Les meves.

La setmana vinent faig anys, aquest és el primer pensament que tinc al veure la polsera. Després retorno la vista al llençol, on els dits del peu, per sota, dibuixen la sort d’un cim muntanyós a punt d’ensorrar-se a poc que jo ho vulgui ; de moment no ho faig  perquè els ulls s'atansen damunt la cortina blanca, blanquíssima i correguda, del BOX nº 32 on m’haig d’estar durant vint-i-quatre hores. En observació, m’han dit, tot i que ningú m’observa. Sense menjar ni beure res, han afegit, perquè d’aquesta manera s’asseguren de que no tingui cap lesió interna, malgrat totes les proves que m’han fet abans, TAC inclòs. Estic estirat en un llit amb rodes, i no em puc moure d’aquí. Del cotxe, en canvi, hi he sortit pel propi peu.

Lesions internes...en tinc unes quantes que no trobaran pas. Ara tinc moltes hores,  moltes hores per passar amb aquesta cortina blanca al davant meu, que es mou lleugerament, ara que m´hi fixo més. Oneja per la seva part de dalt, degut a l’aire que surt de una reixeta dalt del pladur. Darrera la cortina, ombres de llums al sostre, de gent passant, de veus parlant, de queixes sordes – durant la nit un pacient ha cridat vàries vegades socorro, socorro, socorro sense massa intenció, mecànicament, com si fos un darrer recurs barat per atreure l’atenció  de ningú en concret, d’algú que se sent sol - , de sons de màquines...tota una  realitat que se m’amaga de forma lleugera a la vista però que se’m permet escoltar, inclús d’intimar amb ella  mentre intento d'abstreure'm-hi sense aconseguir-ho per poder fer un riu sota la flassada, pensant encara en com és que soc aquí. Tanta blancor... la cortina movent-se podria ser de brisa marina rere la qual la llum del sol i el so del mar bressolant-me, quan escolto l’oxigen entrant-me pels narius. Sí, és ben bé com l’oratge, que penso, podria escriure sobre això, per evitar de pensar en aquests cinquanta sis anys que ja s’escolen cap als cinquanta-set, ara que he vist la data de naixement a la polsera. La realitat aquesta quieta, obligada, de cortina i llençol blanc. De cosa buida, sense emplenar. Sort encara que no és una pàgina en blanc. Tinc son

 

 

Química

Vora el camí

l'iris del sol enlluerna

sisens sentits