Safari

 El nano – tot i el casc només pot ser un nano jove -, aprofitant que no passa ningú per aquest petit tram d’avinguda, excepte jo, canvia de carril i m’avança tot aixecant la roda de la seva moto, allargant l’exhibició fins a la rotonda que hi ha uns metres més endavant. El veig passar pel meu costat com si em fes homenatge, com un artista de circ trencant la monotonia d’aquestes darreres hores del dilluns ; més aviat – penso mentre admiro la maniobra – com si veiés una girafa a la sabana picant-me l’ullet, fent possibles realitats impossibles.

El xicot, just quan baixa la roda, accelera i emboca el carrer que s’endinsa en el petit barri de blocs de pisos antics ; el tub d’escapament sembla transmetre un aire d’ànsia de llibertat, de rebel·lia, de trencar ordres establerts ni que sigui durant una estona ; potser també de certa fatxenderia quan se sap fer alguna cosa millor que  d’altres. El cas és que al moment de girar, unes llums blaves s’encenen i un cotxe de policia arrenca disparat cap al de la moto. Presa fàcil, que penso, com el lleopard perseguint a la gasela.

Al passar jo davant el carrer veig que l’han “caçat”. Em sap greu pel nano, no ha de ser gens fàcil aguantar tanta estona damunt una sola roda.

Paraules d'amor

Afirma Cyrano que les amants dels poetes són un petit quelcom, com un somni bufat a l’ampolla d’un nom. Romeo, més jove, mirant sempre amunt, fa famós aquell silenci ! ¿ quina llum brilla a la finestra ? és l’Orient i Julieta el sol !. I Neruda, recitat fins a la sacietat : para mi corazón basta tu pecho, para tu libertad bastan mis alas... entre milions d’altres ...ahir, passejant ben d’hora al matí per l’extraradi de la ciutat vaig pensar en una idea per a  un conte ple de tòpics amorosos, de frases d’aquelles que a vegades et trobes escrites en una paret i et fan somriure amb condescendència, o que escoltes en una cançó de lletra més que dubtosa escoltada centenars de vegades però que segueix resultant balsàmica...hay cuatro rosas en tu honor dentro del vaso que te doy, son del color de tu ropa interior y huelen a rosas como tú ... fa fred i la cançó em fa pensar en aquests tòpics ingenus sobre l’amor, en com de necessaris son de vegades...l’espurna, la flama, l’incendi...les ones, el mar, la tempesta ... l’absència i el desig...com una novel·la rosa, omplir el relat amb dos personatges devots del seu amor únic i irrepetible, ple de tota aquesta superficialitat de creient d’ulls clucs, de tota una vida plena de magnífiques coincidències curulles de màgia per tot arreu, lluny de totes les reflexions contemporànies les quals, estadístiques en mà, confirmen la fi de l’amor entès com a etern, a pesar de que els amors eterns son els més breus. Contradiccions que porten a un contrapunt dins el relat.

Llavors em topo amb una calavera pintada dins una pilona d’un pont, tota blanca i sense boca. Els humans som incombustibles i encara morim d’amor, és clar. Segueixo caminant i el pensament canvia. Totes aquestes frases fetes porten dins seu la dolçor d’una veritat inacabada, aquella que fa portar la bena als ulls a l’angelet repartidor de sagetes. El contrapunt seria la bena que tant sovint cau entre els amants. la fi de la joventut, les conegudes etapes cremant-se, la paraula que salva un moment i enterra després, la terra eixorca i el desig de predir la catàstrofe, tal com diu la Blanca Llum, qui remata amb el contundent allò que vam fer va ser follar-nos la pena. Nous temps farcits dels vells temps.

I en canvi, per a alguns és amor sempre. El relat no canvia de frases fetes d’antics comediants. No en sabíem més, encara canta algú de gran. I per això tot es repeteix, d’una manera o d’una altre. A vegades només l’absència ens ajuda, idealitza el concepte. A vegades no som estranys sinó vells coneguts. Un altre tòpic de quan la veus per primer cop i tens aquella sensació de que la coneixes de tota la vida. A menudo me recuerdas a alguien  ... El cas és que escriuria el relat només per poder gaudir de tots els versos i versets plens de metàfores somniadores, destinades a un final feliç, gens literari, només per variar de registre i anar per fi de bracet amb tu, condemnada felicitat. 

Soc un romàntic, sense cap mena de dubte. 

Picant pedra

 

Toca escriure, m’he dit moltes vegades impensadament. Toca escriure. La veritat és que no ho faig no perquè no tingui temps, ni per mandra ni per totes aquestes raons peregrines fàcilment excusables per les volatilitats del dia a dia que porten sempre com a única raó plausible el sempitern cansament ; aquest, a més, confirmat per la meva doctora al preguntar-m’ho – et sents més cansat, oi ?  em va dir convençuda fa un mes  quan els resultats de l’analítica van tornar a mostrar una alteració significativa de les tiroides  – i confirmar-me després l’excés en la reducció de la medicació que em feia passar de l’hiper a l’hipo en pocs mesos de diferència, diferència que jo, d’altra banda, no noto mai en excés per ser la meva personalitat, diguem-ne, força neutral degut al meu tarannà de picapedrer del temps, entès el temps com una roca de granítica sabuda. Jo no esculpeixo pas el temps, no el cisello, no li dono forma ni bellesa, no tinc suficient temps per fer-ho. Amb l’escriure em passa el mateix.

No ho faig, efectivament, per no caure en la trampa aquesta de fer el més fàcil : escriure només per continuïtat, per pura il·lusió creativa, per l’esperança obaga de rebre llum com si d’un vici es tractés. Busco la paraula vici al diccionari, hi llegeixo un munt d’accepcions, però n’hi ha una que m’agrada especialment : defecte, imperfecció, inherent i que sovint altera quelcom en la seva essència. Llegir significats de paraules al diccionari ja és en si mateix un vici d’aquests, com si esperés respostes per les meves consideracions al respecte. Perdre allò que mai s’ha tingut i tanmateix, estar convençut de la possibilitat de ser un bon escultor algun dia, i no un simple picapedrer. L’essencial és invisible als ulls, va deixar dit l’aviador francès. Si s’altera, deixa de ser-ho. Escric per vici, quan ja no puc aguantar més sense fer-ho. La temptació de l’irredempt, cercant joies per a la seva inexistent corona.

Ahir vaig preparar la terra per plantar patates. Aquesta terra flonja i dúctil, amarada d’aigua, treballant-se sense massa esforç. Feia un fred contagiós i plàcid, després d’una nevada breu i abundant, que va deixar traces damunt la muntanya. També vaig plantar pèsols. La lluna creix i així ho mana. Al sortir de l’hort, el sol em va acompanyar. Vaig fer fotos i vaig caminar dins aquests silencis hivernals poc freqüents, que conviden a la contemplació callada del paisatge, quan aquest s’amara de breu bellesa, refulgent de somnis, d'escalfor inesperada. Vaig pensar a escriure-ho. Finalment ho he fet avui, amb el lògic cansament de sempre. 

  

 

 

 

 

Any nou

 

Començo un any nou. M'agradaria ser una mica com el burro aquest que vaig fotografiar fa un parell de dies. Poder reposar el cap damunt un any de llom suau i guaitar el present de cada dia amb mirada plàcida i un punt mandrosa. Sense esperar res més a canvi. Descansar de la vida sense ànim de lucre, sentint l'ànima en coses com aquestes.  

Avui he baixat a l'hort. Des d'allí he vist mitja muntanya enfarinada. He calçat una estona les cols, sota una fina pluja freda. La terra és ben molla. A la tarda he passat fotografies de la càmera a l'ordinador. He vist la dels burros, abans d'aquesta una d'un cavall blanc, vell, que pasturava dins un tancat. Em va seguir el pas al llarg d'aquella, acompanyant-me en silenci, només trencat pel so de les seves peülles damunt el fang. Tenia la mirada trista i resignada. Quan ja no podia continuar més, em vaig aturar i llavors  vaig mirar els seus ulls negres, sempre insondables. Ens separava la porta que delimitava la propietat,  el cadenat , els ferros punxeguts. Jo era a fora i ell a dins, però la sensació era de companyonia. Em vaig acomiadar i va girar cua, amb parsimònia . Un cavall ben blanc.

Després em vaig topar amb els burros, sense tanques al voltant, tots vora un feix de palla xopa. Ben lliures però sense moure's massa. Fent la seva feina de burros. Llavors vaig seguir caminant, sense cap mena de pressa.