Diu
el llibre que vaig llegint : “el futur està prenyat
d´esdeveniments”.Els núvols avui semblen mig prenyats,
indecisos, dispersos. Són aquests núvols que els metereòlegs en
diuen d´evolució diürna. Passen de llarg, sense presses, baixos, a
vegades lleugerament amenaçadors, a vegades difosos.Passen en
continua desfilada, sense esdevenir res. Tapen el cel sense tapar-lo,
deixant al sol fer llambregades breus de calor estiuenca.
Si
el futur era avui, per fi he tingut sort de que no anés massa
prenyat de res en concret. La feina d´avui obliga a agafar el cotxe i repetir el
trajecte unes quantes vegades, obliga a carregar i descarregar
trossos d´un tronc de pi tallat. Però tampoc no obliga a res més,
ni a pensar tant sols. El treball us farà lliures. Els braços
treballen sense queixa, el cos sua al ritme del sol present, els
trajectes reposen del brunzit que és la resta de la setmana. El
paisatge repetit mostra un seguit d´estampes fixes : el camp segat
amb l´olivera i el cel trencat; la carretera a pas de bicicleta; els
horts, aquests si, prenyats de fruits; la maniobra de marxa enrera,
l´obrir i tancar el reixat...L´Springsteen, i el seu Nebraska,
acompanyen l´evolució diürna. Feia temps que no el treia a
passejar, l´Springsteen. Un que va ser un amic, mort fa poc, m´hi
ha fet retornar. Com el dia, de núvols passatgers, adients per als
temps de vacances. Uns passen i altres es queden. I no hi ha
raons aparents que ho justifiquin.Amb la gorra calada, els vidres mig
abaixats, l´olor de reïna fresca i l´Springsteen buscant raons per
creure, des de la cuina de l´any 82. Jo tinc encara la sort de creure; buscar
les raons per fer-ho cada dia deu ser una feinada terrible.
La
soca encara hi és, amb els seus cinquanta cercles tancant la seva
vida encara frescos. Són cercles fins, dibuixats a punta fina, del
color de la mel més fosca. Del més petit al més gran, indiquen els
anys passats, prenyats d´esdeveniments.Els cercles no tenen principi
ni fi, això ho sap tothom.
Els
núvols es compacten, grisos, al final del dia. Però el darrer raig
de sol ja els supera per la seva part més baixa. Agafo dos tomàquets
que ja han madurat, i tanco la porta.
4 comentaris:
Només et faltar dir de quin color és la camisa de quadres per acabar de perfilar les imatges...
Jo sé d´un altre pi (avet per concretar més) que segurament aquesta tardor correrà la mateixa sort que el teu pi de cinquanta anells. És més jove però el trobaré a faltar en l´horitzó de les meves vistes.
Vull creure que la tala serà a fi de bé...
La tala del pi era necessària, ja tocava el sostre de la casa de feia uns mesos.
La camisa a quadres...no en portava pas, llavors ja semblaria un llenyataire de debó. Res, samarreta, i molt bruta que va acabar.
I referent al teu avet - la punta del teu avet -, què dir, la trobaràs a faltar si fas alguna foto del teu mar...
Un bon matí, encara que amb una nota de tristesa. Em sap greu l'amic perdut.
A casa ja mengem tomàquets de l'hort també.
Aviam si ben aviat arriben núvols prenyadíssims i ens deixen anar força pluja. Que fa molta falta.
Una abraçada.
(jo que no sóc gaire d'en Bruce, trobo que aquest tema és preciós)
Jo havia estat del Bruce, però se´m va passar la vena. Ara hi torno de tant en tant, i aquest disc, el Nebraska, és dels que més m´agaraden, perquè hi és ell, tot sol, amb la guitarra i l´harmònica.
I si, ja menjo tomàquets jo també. Ara entenc aquella frase del Saura de "años ha ".
I la pluja...quatre gotes malcomptades i plenes de sorra. Ara no toca, que deia aquell també.
Una abraçada, Elur. Sempre un plaer tenir-te per aqui.
Publica un comentari a l'entrada