I la sabata ?

Els nens tendeixen a treure´s les sabates. A l´hivern ho solen fer dins de casa. Ho fan sobretot quan juguen, i una manera d´endevinar la seva presència és descobrint aquests trastos inútils, sovint gastats , bruts i desaparellats,als llocs més inversemblants tractant-se de sabates : a sobre la tassa del wàter,dalt d´un armari, penjats d´una làmpara al sostre, al cossi de la roba bruta, al mig del passadís...La seva visió fa recordar en algun parell de sabates penjades dalt d´un fil elèctric, aguantant-se pels cordons lligats a tal efecte : petits tributs a un inconformisme no acabat de definir, una mena d´inconformisme anàrquic i alhora universal, com ho era en l´antiguitat un bon graffiti. En el cas del nens vindria a ser el mateix, perquè un nen és pura anarquia quan juga amb altres nens, i més dins de casa, una tarda de finals de tardor, quan els dies són més foscos. El divertit ve quan és l´hora de marxar, en les correcuites dins l´escampall generat per la invasió d´aquests petits monstres tot anant rera la recerca de la sabata perduda. Llavors el rebombori arriba al seu clímax, com si es tractés del final d´un combat.

Quan un era més menut que ara, recorda fer el mateix, a casa dels seus amics. Recorda especialment una habitació enmoquetada, ample, on jugava amb un amic d´infància, el Pepe. Era una habitació sense llits, perquè aquests estaven amagats dins un armari empotrat que ocupava tot el pany de paret en la seva llargada. Recorda un dia que jugaven a estovar-se amb uns guants de boxa vermells que tenia el seu amic. Potser van passar una hora estovant-se, sense sabates, perquè era agradable sentir els peus alliberats dins els mitjons, i els mitjons sobre la moqueta, com era agradable clavar-se cops de puny i no fer-se mal i no parar de riure fins acabar esgotats.

També se´n recorda un de quan sortia de casa el seu amic i l´aire fred de l´hivern refrescava les galtes envermellides mentre tornava cap a casa, ja de nit. Era una sensació difícil de definir, perquè les galtes ara són més aspres i semblen haver esborrat el record de quan s´era un petit monstre. Les pot recordar encara, quan s´ajup i agafa una sabata del vint-i-quatre rera la cortina i crida que ja l´ha trobat.

Llavors el petit monstre se l´encalça amb l´abric posat mentre et mira amb les galtes vermelles, rient com només ho fan els petits monstres, tot just abans de marxar.